Sobre MIchael Jackson, no faré cap comentari, però aprofitaré fragments d’altres per expressar el meu propi:

Juan Carlos Escuder (Público 27/06/09)
La muerte es la mejor asesora de imagen. Basta con que uno acabe con el fatigoso trabajo de respirar para que lo que no se le pudo perdonar en vida le sea disculpado en su úbito. Con Michael Jackson no ha habido excepciones. El rey del pop se ha convertido hoy en una leyenda cuando ayer seguía siendo un arruinado pederasta, un tipo genial bastante tarado, que se habÌa montado en casa un Port Aventura para que los niños se le acercaran como a Jesucristo pero tocando. La muerte lo suaviza todo. No es que estuviera obsesionado con los críos; es que quería ser Peter Pan. Antes de dejar este valle de lágrimas, Jackson había perdido el negro de su piel y su nariz.

Pilar Rahola (La Vanguardia, 28/06/09)
El gran cantante que revolucionó la escenificación musical y arrasó en los hit parades tanto como en el corazón de millones de personas, fue un ser roto, eternamente atrapado entre sus complejos, sus miedos patológicos y sus bajos instintos. El rey negro del soul acabó siendo el esclavo blanco de una mente a todas luces quebrada, que jugó con niños a ser Peter Pan, se sumergió en las profundidades más escabrosas de la existencia, y blanqueó su piel, quizás para no recordar los maltratos de su negrísimo padre.

És un dia qualsevol entre setmana de fa tretze anys. Comença a fer calor. S’apropa l’estiu i planegem marxar de vacances. Però demá toca cole. Com cada vespre, em dutxo i em poso el pijama. Mentre els pares preparen el sopar, la televisió està engegada. El germà, estirat al sofà, canvia de canal. M’assec sobre la taula del menjador, i miro la televisió encuriosida. Fan un reportatge sobre un cantant, i l’entrevisten. Recordo perfectament el que vaig pensar tot just veure la cara d’en Michael Jackson: és un noi o una noia? Amb la seva llarga caballera, llisa i de color negre intens, blanquinós i vestit de vermell. Crea un morbo extrany. Al nadal seguent em regalaren el casset de Bad, i des d’aleshores he seguit més que menys la seva trajectòria musical.

Era un geni. Creador, idealista, líder i generador de masses. Un crack. I ho sento pels sensacionalistes que no saben reconeixer l’autèntic talent. Ell en tenia. Era i seguirà sent el REI.

P.D: ho he fet, Jordi!

i seguim pentinant el gat … ikea recomana ordenar la caseta…  mmm …espaguetis!!

Segur que alguna vegada el vostre company de feina us ha esternudat a prop. Contempleu aquest vídeo i veureu tot el que el vostre ull deixa de veure. El cos humà és increïble…

Després de veure aquest vídeo no us farà tanta gràcia que el del vostre costat us esternudi a sobre…

No existeix millor sèrie en el món mundial…pura addicció que traspassa els límits de la lògica humana. I fins i tot, frikegem amb les tomas falsas!

Per vosaltres, losteros!

Recordo perfectament el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó, el Fiat Unno, una freda nit de febrer, és la meva, ell és únic, ja falta poc….

Senzillament, m’encanta.

Fa un any em van dedicar aquesta cançó pel meu aniversari. Uns dies despres d’haver-la escoltat, vaig voler-la escoltar una vegada més i la vaig buscar al YouTube, vaig trobar-me amb aquest noi Rob Paravonian, vaig pixar-me de riure. Té més videos penjats, entre altres un de les cançons infantils i un altre ridiculitzant la famosa cançó de la popular serie Friends. 

No calen gaires paraules…

I aquests són els que han guanyat a Europa…

Si teniu la sensació que el temps passa massa depressa, imagineu-vos que passaria si poguéssim congelar cada segon i viure’l a temps real per dins…

Publicitat il·lícita = Publicitat deslleial = Publicitat comparativa

S’entèn per publicitat comparativa, i per tant, il·lícita, “aquella publicitat que fa referència explícita o implícitament a un competidor o als bens i serveis oferits per ell”. Directiva 84/450/CEE del Consell sobre publicitat enganyosa.

No obstant, aquesta publicitat és permesa quan:
- no és enganyosa,
- compara bens i serveis que satisfan les mateixes necessitats,
- compara, de manera objectiva, una o més característiques essencials i verificables, entre les que es pot incloure el preu.
- quan ets un crack mundial, i vas tant de sobrat que pots fer spots tan creativament genials com aquests! Per treue’s el barret…

pepsi vs Coca-Cola

Stop-motion, una tècnica que si la fas amb gràcia pot arribar a ser tan increïble com el que ha fet aquest noi japonès… Fan-tas-tic!

De tant en tant i de forma absolutament inesperada, reps una patada a l’esòfag (com diria Albert Espinosa) que et desperta de la rutina diària. Pot arribar per qualsevol dels sentits (olfacte, tacte, vista, oïda i gust) però l’efecte és similar. Un estrany plaer que t’ompla l’organisme i el recobreix amb una fina capa d’optimisme i benestar. Evidentment és momentani, però mentre dura arribes a creure’t la il·lusió de que tot té algun sentit.
Fa un parell de mesos vam descobrir al fantàstic Yuri Mykhaylychenko acompanyat dels seus amics Cosmonautes (http://www.cosmonautas.com/) i com acostuma a pasar, quan topes amb algú amb talent, ens hi hem enganxat.
Us recomanem especialment ‘Echar de menos’ (vídeo) i ‘Yo no hablo del cielo’.
Si us agrada podeu veure’l en directe cada dijous a les 23h al Cafè Teatre Llantiol.
Brutal!

Obertura d’Iñaki Gabilondo (Informativos Cuatro 04-06-09):

20090604ctoultpro_44

http://www.cuatro.com/noticias/videos/opinion-gabilondo-junio/20090604ctoultpro_44/

YES, HE CAN!!!

Tal i com ens apunta el Gabilondo sembla que el canvi comença de debó.

Obama va pronunciar ahir un discurs sense precedents.

No calen gaires paraules, veieu el vídeo!

I si us voleu descarregar el discurs sencer en castellà, també val la pena invertir 5 minutets en llegir-lo… 

Discurs d’Obama a El Cairo (format PDF descarregable)

Que l’ésser humà és egoista per naturalesa ho vam aprendre de petits quan el nen del costat tenia la pala vermella i nosaltres volíem la pala vermella. Era igual que tinguéssim la blava, la verda, la groga i la blanca. Volíem la vermella. La vermella que havíem deixat a casa perquè no ens interessava.

Quan per atzar descobreixes el paradís en vida i sense passar pel purgatori (és el que té l’agnosticisme) t’envaeix la necessitat de protegir-lo de la resta de l’espècie depredadora. Intentar amagar una illa és una fita només accessible per a David Coperfield o per a Damon Lindelof i Carlton Cuse (ments creadores de ‘Lost’) i per tant condemnada al fracàs. En el fons sempre he tingut la sensació de que algun dia Formentera deixaria de ser anònima i es convertiria en universal. No només pel paisatge perfecte sinó també per l’estranya calma. Aquell ritme vital a relentí que estira la longevitat com a Shangri-La. Formentera no és festa, ni és explotació turística. No és rica, ni és ostentosa. Senzillament és Formentera. Té la capacitat de convertir-se en el que tu vols que sigui. I això la fa única.

Sempre m’he nodrit de tot el que em rodeja per aprendre i descobrir coses noves. Sens dubte el anuncis tenen el poder de vendre-ho tot. De mostrar-nos cançons noves o oblidades i fer que les escoltem fins a la saturació. De portar-nos a països llunyans i de mostrar-nos la seva cuina autòctona. Però em fot que Formentera és converteixi en una moda prefabricada per una marca de cervesa. Que es mostri com una gran discoteca de platges blaves i cristal·lines plenes de ties i tios bons que ballen fins la matinada. Perquè per damunt de tot, Formentera és autèntica. I la massificació ‘borreguil’ sens dubte que en minvarà l’encant. Joves del món, aneu-vos-en a Lloret o a Salou segur que allà trobareu el rollo d’estiu que esteu buscant. A més la cervesa és més barata… Deixeu Formentera pela avorrits, pels qui els agrada el silenci, pels excursionistes, pels enamorats de l’amor, pels qui s’emocionen amb les petites coses i pels amants del naturalisme.
Feu-me cas, no us deixeu manipular per la publicitat enganyosa, aquesta illa no us agradarà…

Malgrat tot, em queda el consol de saber que com totes les modes passarà i tornarà a ser l’illa tranquil·la i primitiva que fa uns anys ens va captivar.     

Això sí, la cançó (Summercat – Billie the vision & the dancers) me la quedo. M’agrada i encaixa a la perfecció. Alguna cosa positiva n’havíem de treure, no?

‘No hay tristeza en una niebla que siempre parece a punto de disiparse, o bajo una lluvia intensa pero primaveral, que pronto ha de parar. La tristeza tenemos que añadirla quienes ya sabemos que todas las cosas terminan, que todos los amores ceden al paso del tiempo, y que las ciudades siguen su camino sin contar con nosotros’.

Ray Loriga