De dol i amb xancletes.
És un dia qualsevol entre setmana de fa tretze anys. Comença a fer calor. S’apropa l’estiu i planegem marxar de vacances. Però demá toca cole. Com cada vespre, em dutxo i em poso el pijama. Mentre els pares preparen el sopar, la televisió està engegada. El germà, estirat al sofà, canvia de canal. M’assec sobre la taula del menjador, i miro la televisió encuriosida. Fan un reportatge sobre un cantant, i l’entrevisten. Recordo perfectament el que vaig pensar tot just veure la cara d’en Michael Jackson: és un noi o una noia? Amb la seva llarga caballera, llisa i de color negre intens, blanquinós i vestit de vermell. Crea un morbo extrany. Al nadal seguent em regalaren el casset de Bad, i des d’aleshores he seguit més que menys la seva trajectòria musical.
Era un geni. Creador, idealista, líder i generador de masses. Un crack. I ho sento pels sensacionalistes que no saben reconeixer l’autèntic talent. Ell en tenia. Era i seguirà sent el REI.
P.D: ho he fet, Jordi!
