No us deixeu enganyar!
Que l’ésser humà és egoista per naturalesa ho vam aprendre de petits quan el nen del costat tenia la pala vermella i nosaltres volíem la pala vermella. Era igual que tinguéssim la blava, la verda, la groga i la blanca. Volíem la vermella. La vermella que havíem deixat a casa perquè no ens interessava.
Quan per atzar descobreixes el paradís en vida i sense passar pel purgatori (és el que té l’agnosticisme) t’envaeix la necessitat de protegir-lo de la resta de l’espècie depredadora. Intentar amagar una illa és una fita només accessible per a David Coperfield o per a Damon Lindelof i Carlton Cuse (ments creadores de ‘Lost’) i per tant condemnada al fracàs. En el fons sempre he tingut la sensació de que algun dia Formentera deixaria de ser anònima i es convertiria en universal. No només pel paisatge perfecte sinó també per l’estranya calma. Aquell ritme vital a relentí que estira la longevitat com a Shangri-La. Formentera no és festa, ni és explotació turística. No és rica, ni és ostentosa. Senzillament és Formentera. Té la capacitat de convertir-se en el que tu vols que sigui. I això la fa única.
Sempre m’he nodrit de tot el que em rodeja per aprendre i descobrir coses noves. Sens dubte el anuncis tenen el poder de vendre-ho tot. De mostrar-nos cançons noves o oblidades i fer que les escoltem fins a la saturació. De portar-nos a països llunyans i de mostrar-nos la seva cuina autòctona. Però em fot que Formentera és converteixi en una moda prefabricada per una marca de cervesa. Que es mostri com una gran discoteca de platges blaves i cristal·lines plenes de ties i tios bons que ballen fins la matinada. Perquè per damunt de tot, Formentera és autèntica. I la massificació ‘borreguil’ sens dubte que en minvarà l’encant. Joves del món, aneu-vos-en a Lloret o a Salou segur que allà trobareu el rollo d’estiu que esteu buscant. A més la cervesa és més barata… Deixeu Formentera pela avorrits, pels qui els agrada el silenci, pels excursionistes, pels enamorats de l’amor, pels qui s’emocionen amb les petites coses i pels amants del naturalisme.
Feu-me cas, no us deixeu manipular per la publicitat enganyosa, aquesta illa no us agradarà…
Malgrat tot, em queda el consol de saber que com totes les modes passarà i tornarà a ser l’illa tranquil·la i primitiva que fa uns anys ens va captivar.
Això sí, la cançó (Summercat – Billie the vision & the dancers) me la quedo. M’agrada i encaixa a la perfecció. Alguna cosa positiva n’havíem de treure, no?
‘No hay tristeza en una niebla que siempre parece a punto de disiparse, o bajo una lluvia intensa pero primaveral, que pronto ha de parar. La tristeza tenemos que añadirla quienes ya sabemos que todas las cosas terminan, que todos los amores ceden al paso del tiempo, y que las ciudades siguen su camino sin contar con nosotros’.
Ray Loriga
