El bloc i les noves tecnologies: la Revolució Digital. 

Fa unes setmanes es va celebrar el cicle de conferències a la Facultat de les ciències de la comunicació de la UAB. El primer ponent va ser en Joost van Nispen, el considerat geni del marketing directe; qui ens va aproximar a les dificultats que tenen avui dia les empreses per sobreviure en els nous mercats interactius, unipersonals i digitals. 

Com diu en Toni Segarra, la publicitat tradicional, la de marca, és una excepció de simplicitat irrepetible. El convencional concepte de marca és substituit per la reputació d’aquesta. D’aquí deriva el naixement del marketing relacional, i la importància de les noves reds socials, les quals permeten aquesta reciprocitat amb el consumidor tant buscada. 

L’exemple més clar de tot plegat és en Matt. Un noi cansat de la seva vida rutinària, va deixar la feina un dia per l’altre per dónar la volta al món. Per comunicar-se amb la familia, els enviava un vídeo on sortia ell davant dels indrets més emblemàtics que visitava, i ballava el seu ball (molt particular!).  Aquesta idea original i divertida va convertir en Matt en un personatge mundialment famós, i tot gràcies al poder de les noves tecnologies i l’estrepidant velocitat dels nous sistemes massius de comunicació.  

El vídeo, us aviso, crea addicció. A en Matt li han sortit admiradors d’arreu del món, coneixedors de les seves aventures i, sobretot, del seu ball que l’ha populartitzat. Deixeu-se anar, emocionau-vos, i fins i tot, poseu-vos a ball amb en Matt!

www.wherethehellismatt.com

where the hell is matt?

Més humor tipogràfic:

Original Font Fight a CollegeHumor

Humor tipogràfic, vist a microsiervos.

El proper diumenge dia 7 de juny estem cridats a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu, màxima institució de la denominada Unió Europea.

No resulta gaire difícil preveure quins seran dos dels titulars més destacats del dilluns dia 8:
1. Les baixes quotes de participació, que amb prou feines assoliran el 40%.
2. L’aclaparant victòria de la dreta.

Ara mateix, no sabria quin qualificar-vos de més trist. Cadascú d’ells per separat ja ho és, però sumats resulten una autèntica hecatombe.

Que la desafecció política de la societat europea en el seu conjunt experimenta un creixement exponencial no és cap secret. És aquest un anàlisi complex en el qual uns fan recaure tota la culpa sobre la classe política i els altres acusen a la ja més que utilitzada crisi de valors i de consciència social i ciutadana. Sóc dels que prefereixen recórrer a sentències més salomòniques com aquella que diu que “cada societat té els polítics que es mereix”.

Respecte a la previsible victòria de la dreta, al conjunt dels 27 estats que actualment conformen la UE, també podríem fer força anàlisis i valoracions exhaustives dels motius concrets. Bàsicament permeteu-me que apunti algun dels més evidents:

a) El marcat context de recessió econòmica que patim constitueix un excel·lent pilar de fonamentació per fer calar el discurs de polítiques econòmiques de tall conservador i neo-lliberal.
b) La socialdemocràcia europea porta anys immersa en una profunda crisi, gairebé patològica i crònica, per la manca de lideratges clars i d’un discurs coherent.
c) La resta de forces progressistes i d’esquerres també experimenten des de fa temps una creixent fragmentació i dispersió ideològica que allunya cada cop més el seu discurs de la ciutadania i impedeix la formació de majories suficientment representatives i amb capacitat de govern. La dreta això no ho té, ells sempre van plegats.
d) Per últim, i no per això menys important, la dreta no es queda a casa, aquests diumenge aniran a votar, no ho dubteu.

Tal i com està el panorama, a vegades un no té massa clar de què és i quina seria la millor opció a triar, el que si que tinc molt clar és de què no sóc. Pot resultar trist, però en ocasions, com en aquesta, més que anar a votar a favor d’algú es fa necessari fer-ho en contra dels altres.

Fa unes setmanes va venir a inaugurar l’exposició ’30 anys d’Ajuntaments Democràtics’ el Senyor Pasqual Maragall.

No se ni com, ni perquè, em vaig trobar fent-me una foto amb ell.

Jo en realitat només fotografiava l’acte, i sense dir, ni fer res, et trobes que la persona a qui estàs fotografiant, et fa un gest amb la mà, s’acosta a tu i et demana de fer-te una foto amb ella.

Llavors et trobes allà, davant del fotògraf, rodejant amb el braç a Pasqual Maragall i fen-te una foto al costat d’una parada del mercat.

Al acabar, et dona la seva targeta i et demana que l’hi enviïs. I no et queda un altre que agafar-la i somriure.

Van passar 4 dies, fins que em vaig decidir a enviar-li un correu amb la foto. Doncs,a les poques hores em va sorprendre amb una resposta, curta, però flipant!

I ha vegades que ens passen coses estranyes a la vida, i un dia qualsevol reps una trucada que pregunta:

- Natàlia Solana?
- Sí, jo mateixa.
- Hola! Sóc en Pasqual Maragall…

I llavors et tremola la veu i les cames, t’aixeques de la cadira, t’apropes a la finestra (per no perdre ni una ralleta de cobertura) i rius tontament, per que no entens el que està passant…

Moltes vegades oblidem moments plens de màgia, i quan rescatem imatges antigues, recordem aquell esclat de rialles que ens van fer sentir tant importants. També recordem que el temps passa, ens fem grans, però afortunadament, les rialles persisteixen.

Ara que el síndrome de Stendhal ha començat a desaparèixer després de la sobredosi de bellesa artística a la que ens ha sotmès el Barça durant tota la temporada i en especial en els últims 30 dies, potser és un bon moment per parlar de les accions senzilles.

No parlarem de la singularitat genial de Messi, Xavi o ‘Don Andrés’, ni de l’olfacte d’Eto’o, ni del coratge de Pujol, ni de la fam d’Alves, ni de l’elegància d’Henry, ni de la solvència de Touré. Tampoc parlarem de la valentia, el rigor tàctic, el compromís, la confiança, l’atreviment o la fe cega envers una manera de jugar i d’entendre el futbol de Guardiola. Ni de l’enorme satisfacció de guanyar evidenciant que ets el millor (perquè com ja sabeu, en aquest món injust, no sempre guanya el millor). 

No. Parlarem del sentiment.

Silvio Mendes Campos (Sylvinho), és un jugador amb ofici. És un veterà professional que compleix amb el seu rol de secundari en una plantilla de luxe. No destaca en res però compleix en tot. Amb el Barça ha guanyat tres lligues, dues Supercopes d’Espanya i dues Champions i quan ha calgut s’ha rodejat de jugadors del filial per jugar la Copa Catalunya. I ho ha fet amb les mateixes ganes i il·lusió que el dimecres a Roma. Les seves llàgrimes al final del partit i les seves paraules d’agraïment, en un català perfecte, han fet que es guanyés un raconet en el cor de tots els catalans culés.

La memòria està en el cervell de cadascú i davant la lleugeresa i superficialitat d’existir, i preval la capacitat de recordar allò que ens emociona. Molts recordaran de Roma el gol d’Eto’o, altres el de Messi o el pal de Xavi… Jo, espero recordar la sentida abraçada entre Sylvinho i Messi entre plors d’alegria desconsolada. Amb el temps el record de la victòria s’esborrona, els dies de glòria s’esvairan, però la palpitació de la passió mantindrà el seu batec.

Sortir guanyador és un fet circumstancial, però quan jugues amb aquest sentiment mai en pots ser un perdedor.

I acabo aquesta primera entrada al bloc parafrassejant al mestre Joan Barril: ‘La vida són imatges i la pell sempre és de gallina. De vegades, un elogi excessiu desvirtua l’obra elogiada. Però la veritat mai és excessiva’.