Assistim perplexos i estupefactes a una de les etapes més baixes, des del punt de vista moral i ètic, de la nostra democràcia. També és cert que un gruix important de la ciutadania ha perdut la capacitat de perplexitat i estupefacció davant la llarga llista de casos de corrupció política que esporàdicament es van succeint. L’Estat espanyol no és un dels que destaqui precisament per la pulcritud i incorruptibilitat dels seus dirigents…

La denominada “trama Gürtel” és l’últim d’aquests casos amb el que últimament esmorzem cada dia i que, de ben segur, ens té més d’una sorpresa amagada fins que s’arribi (si es que s’arriba…) al fons del pou destapat pel jutge Garzón. Un pou d’aigües brutes i mig putrefactes que cada cop fa més pudor i del qual encara no sabem la seva profunditat exacta.

És llarga la llista de dirigents del PP als que ja han esquitxat aquestes aigües: Francisco Camps (President de la Generalitat Valenciana), Ricardo Costa (Secretari General del PP Valencià) i Luís Bárcenas (Tresorer del PP), serien els més destacats entre d’altres. Tots tres es troben, a data d’avui, imputats en les diverses causes obertes als tribunals. Diumenge varem conèixer una possible nova incorporació: Rita Barberà (Alcaldessa de València), que ahir mateix es defensava de les últimes informacions publicades sobre els presumptes regals que havia acceptat de part de la trama empresarial de Francisco Correa (àlies “El Bigotes”) amb arguments tan sòlids i de tanta alçada moral com “Todos los políticos, desde el primero al último, reciben regalos“.

La direcció del PP i tota l’organització en ple tanca files en defensa i suport dels implicats fent bandera de la “presumpció d’innocència” i carregant contra jutges, govern central i mitjans de comunicació no afins, com autèntics responsables de la “gran conspiració anti-PP” orientada al desprestigi i desgast dels seus dirigents i de la primera força d’oposició.

Com dèiem al inici, el grau de responsabilitat i alçada moral dels dirigents polítics és una variable de pes alhora de mesurar el nivell de maduresa d’una democràcia. En més d’una ocasió m’he postulat favorable a aquella frase que diu “Cada país té els polítics que es mereix”, però, tot té un límit no?… permeteu-me que en aquesta ocasió em la qüestioni.

En aquest sentit, també li podeu fer una ullada a la Editotiral d’avuí de EL PAÍS:

“El mundo al revés“. Editorial, EL PAÍS 21-07-09.

Anar al teatre sempre és una experiència. Ni millor ni pitjor que altres, senzillament experiència. Independentment de l’obra, tot el que envolta el món del teatre és màgic. Sovint triem les obres en funció d’uns gustos heretats o apresos sobre la marxa. No obstant, acostuma a impressionar-nos més aquell espectacle que no hem escollit (i que probablement no haguéssim triat) i al que hem accedit per casualitat. Un exemple:

Dins del festival del Grec 09 hi trobem l’obra ‘Filatura’ de la companyia ‘Teatro de los sentidos’ dirigida per Enrique Vargas. Segons paraules de la pròpia companyia, apunten el seu treball ‘cap a un llenguatge basat en allò no dit’, ‘el silenci com condició indispensable per a la comunicació entre obra i públic’.

Parteix de que la ciutat és una parella de ball, una coprotagonista on tenim relació amb els que l’han habitat i els que l’habitaran en un futur. Una obra participativa-onírica on espectador i actor es barregen suaument rodejats de foscor i silenci, mentre avancen intuïtivament per l’esquelet de l’antiga fàbrica de filatures de Fabra y Coats tancada a principis dels noranta.

Una experiència, com dèiem, fantàstica. Principalment pel risc d’aquesta companyia de rebel·lar-se i córrer cap allò desconegut; i fer-ho sense por d’equivocar-se, com els nens que estan preparats per a ‘cagar-la’ i per això són originals i autèntics. Ens eduquen amb la creença de que l’error és el pitjor que pot succeir i per això ens allunyen de les nostres capacitats creatives. Ens convertim en autòmats per por a l’error.

Potser és per això que l’aire fresc de la innovació arriscada et fa sentir estranyament reconfortat.

Un cop vaig llegir una frase que em va resultar pedant, però que amb el temps va adquirint cert pes: “La vida és massa curta com per ser mediocre. Arrisca’t”

www.teatrodelossentidos.com

Per norma general, tothom té dies pèsims. Dies plens d’ombria, de mal humor, de peus esquerres… Jo en tinc molts i segur que tu també. Doncs hi ha una pàgina on la gent escriu les seves “desgràcies” (en alguns casos hauria de treure les cometes…) perquè els demés les poguem llegir i adonar-nos que, sí, que potser has tingut un dia patètic, peró podria haber estat pitjor…

http://www.ascodevida.com

Escriure sobre literatura, és un exercici que no acostumo a fer. És un món massa personal i massa complex com per aventurar-s’hi. No obstant, faré una excepció per parlar de qui considero un dels millors escriptors que he llegit. Enrique Vila-Matas.

Aquest català-kafkià amb barret gris i ulleres fosques que escriu en castellà i de cultura inabastable, té un estil inclassificable i deliciosament fosc; quan parla d’ell diu coses com: ‘ tinc la necessitat d’estar i no estar al mateix temps’, ‘m’agradaria ser actiu i produir tota l’estona com Picasso i alhora indolent i amant del joc com Duschamps i no fer res, senzillament practicar l’art de respirar i de passejar per la 5ena avinguda’ o ‘ he ererat el parlar molt com el meu pare, i a la vegada conèixer les sabies pautes del silenci, com la meva mare’.
Diu Almodóvar que hauria d’existir un gènere literari que classifiqués a totes aquelles novel·les que no encaixen en cap altre genere i que s’hauria d’anomenar ‘inclassificable’. Vila-Matas i la seva obra, en formarien part en un lloc destacat.
El plaer de llegir Vila-Matas és només comparable al de llegir Cortàzar i maleir cada pàgina llegida perquè ja no tornarà. És el plaer de llegir més enllà de la trama. L’important no és el que diu, sinó com ho diu.
Us en deixo un exemple del seu llibre Suicidios ejemplares. També us adjunto el link del seu web. Que aprofiti.

Al fondo de este museo de Düsseldorf, en una austera silla del incómodo rincón que desde hace años le ha tocado en suerte, en la última y más recondita de las salas dedicadas a Klee, puede verse esta mañana a la eficiente vigilante Rosa Schwarzer bostezando discretamente al tiempo que se siente un tanto alarmada, pues desde hace un rato, mezclándose con el sonido de la lluvia que cae sobre el jardín del museo, ha empezado a llegarle, procedente del cuadro El príncipe negro, la seductora llamada del oscuro príncipe que, para invitarla a adentrarse y perderse en el lienzo, le envía el arrogante sonido del tam-tam de su país, el país de los suicidas.

Rosa Schwarzer vuelve a la vida – Suicidios ejemplares.

www.enriquevilamatas.com

Video promocional del Getafe CF, temporada 2008-2009. Galardonat per El Chupete, Festival Internacional de Comunicación Infantil.

A tots els atletes grocs del món…

En el món de les contradiccions, la de sentir el silenci és, sense cap mena de dubte, la que més m’agrada. Dins de l’organització del so, el silenci hi té un paper destacat. En la música i en el llenguatge reclama l’atenció en forma de respiració. El silenci en grafisme s’anomena ‘blanc’ i d’aquest ja en parlarem en un altra ocasió. Un cop acaba un gran soroll sempre comença un eixordador silenci. En l’escriptura musical després de cada nota figurada hi apareix recíprocament la seva figura silenciosa de pausa. El silenci de nota negra és un sospir, de corxera mig sospir i de semicorxera un quart. El silenci i el seu ‘no’ so, m’encanta -tan si és abans com després de Bach-.

De tots els sorolls odiosos i abominables (les obres a les 8 en punt del matí d’un dimarts, l’envolcall del caramel al cinema Verdi, una ‘Rieju’ amb un ‘Metrakit’, el mosquit de les 4 de la matinada, el ganivet que fricciona el plat, el veí encantador que fa bricolatge un matí d’agost, qualsevol disc de Bisbal…), el pitjor (the worst!) de tots ells, sense cap mena de dubte és… el del petard. No entendré mai com petits d’edat i petits de cervell gaudeixen fent explotar una diminuta (en el millor dels casos) quantitat de pólvora embolicada dins d’un cartronet. Encendre, llençar i riure. Quina gràcia!

Entre la gran quantitat de desraonades desassenyades incoherències insensates i extravagants (sí, es llegeix tot junt i sense comes) de la condició humana, la de tirar petards és la que ens fa més ximples.
Respecto els focs d’artifici de les festes majors, el diables i la pirotècnia controlada per professionals, però això de la nit de Sant Joan…que algú més tolerant i amb més sordesa m’ho expliqui. Si us plau.
I no n’hi ha prou amb la borratxera de soroll, també hi hem d’afegir la d’alcohol (de garrafa, of course!), els contenidors cremats (Quina gràcia! -bis-), les papereres implosionades…
I no ho argumenteu amb la dèbil excusa de la tradició. La nit de les bruixes o del Foc, no té res a veure amb la pólvora. En canvi té molt a veure amb els sopars familiars, o amb amics, la coca, la màgia. Em sembla fantàstic celebrar la nit més curta (per la proximitat amb el solstici d’estiu) amb fogueres, cava i berbena. Però aquesta orgía de soroll insofrible, no és ni tan sols justificable ni en nom de la diversió.

Hi havia gent que es queixava als concerts del Palau de la Música, perquè la gent estossegava sense protegir-se i això equivalia a la intensitat d’una nota ‘‘mezzoforte’’ emesa per una trompa. En canvi (argumentaven els ofesos) si es pal·liava el so amb un mocador, equivalia a un lleuger ’pianíssimo’. Potser no seria mala idea que durant la nit de Sant Joan s’obligués als simpàtics aprenents del ‘Coiot’ (vegeu ‘The Road runner’) a posar-se els petards a la boca i jugar a esbrinar a quina intensitat equival l’explosió continguda dins de les seves galtes.

…
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Jaume Sisa – La nit de Sant Joan