El Silenci abans de Sant Joan (Enjoy the Silence)
En el món de les contradiccions, la de sentir el silenci és, sense cap mena de dubte, la que més m’agrada. Dins de l’organització del so, el silenci hi té un paper destacat. En la música i en el llenguatge reclama l’atenció en forma de respiració. El silenci en grafisme s’anomena ‘blanc’ i d’aquest ja en parlarem en un altra ocasió. Un cop acaba un gran soroll sempre comença un eixordador silenci. En l’escriptura musical després de cada nota figurada hi apareix recíprocament la seva figura silenciosa de pausa. El silenci de nota negra és un sospir, de corxera mig sospir i de semicorxera un quart. El silenci i el seu ‘no’ so, m’encanta -tan si és abans com després de Bach-.
De tots els sorolls odiosos i abominables (les obres a les 8 en punt del matí d’un dimarts, l’envolcall del caramel al cinema Verdi, una ‘Rieju’ amb un ‘Metrakit’, el mosquit de les 4 de la matinada, el ganivet que fricciona el plat, el veí encantador que fa bricolatge un matí d’agost, qualsevol disc de Bisbal…), el pitjor (the worst!) de tots ells, sense cap mena de dubte és… el del petard. No entendré mai com petits d’edat i petits de cervell gaudeixen fent explotar una diminuta (en el millor dels casos) quantitat de pólvora embolicada dins d’un cartronet. Encendre, llençar i riure. Quina gràcia!
Entre la gran quantitat de desraonades desassenyades incoherències insensates i extravagants (sí, es llegeix tot junt i sense comes) de la condició humana, la de tirar petards és la que ens fa més ximples.
Respecto els focs d’artifici de les festes majors, el diables i la pirotècnia controlada per professionals, però això de la nit de Sant Joan…que algú més tolerant i amb més sordesa m’ho expliqui. Si us plau.
I no n’hi ha prou amb la borratxera de soroll, també hi hem d’afegir la d’alcohol (de garrafa, of course!), els contenidors cremats (Quina gràcia! -bis-), les papereres implosionades…
I no ho argumenteu amb la dèbil excusa de la tradició. La nit de les bruixes o del Foc, no té res a veure amb la pólvora. En canvi té molt a veure amb els sopars familiars, o amb amics, la coca, la màgia. Em sembla fantàstic celebrar la nit més curta (per la proximitat amb el solstici d’estiu) amb fogueres, cava i berbena. Però aquesta orgía de soroll insofrible, no és ni tan sols justificable ni en nom de la diversió.
Hi havia gent que es queixava als concerts del Palau de la Música, perquè la gent estossegava sense protegir-se i això equivalia a la intensitat d’una nota ‘‘mezzoforte’’ emesa per una trompa. En canvi (argumentaven els ofesos) si es pal·liava el so amb un mocador, equivalia a un lleuger ’pianíssimo’. Potser no seria mala idea que durant la nit de Sant Joan s’obligués als simpàtics aprenents del ‘Coiot’ (vegeu ‘The Road runner’) a posar-se els petards a la boca i jugar a esbrinar a quina intensitat equival l’explosió continguda dins de les seves galtes.
…
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Jaume Sisa – La nit de Sant Joan
