Filatura · Teatro de los sentidos
Anar al teatre sempre és una experiència. Ni millor ni pitjor que altres, senzillament experiència. Independentment de l’obra, tot el que envolta el món del teatre és màgic. Sovint triem les obres en funció d’uns gustos heretats o apresos sobre la marxa. No obstant, acostuma a impressionar-nos més aquell espectacle que no hem escollit (i que probablement no haguéssim triat) i al que hem accedit per casualitat. Un exemple:
Dins del festival del Grec 09 hi trobem l’obra ‘Filatura’ de la companyia ‘Teatro de los sentidos’ dirigida per Enrique Vargas. Segons paraules de la pròpia companyia, apunten el seu treball ‘cap a un llenguatge basat en allò no dit’, ‘el silenci com condició indispensable per a la comunicació entre obra i públic’.
Parteix de que la ciutat és una parella de ball, una coprotagonista on tenim relació amb els que l’han habitat i els que l’habitaran en un futur. Una obra participativa-onírica on espectador i actor es barregen suaument rodejats de foscor i silenci, mentre avancen intuïtivament per l’esquelet de l’antiga fàbrica de filatures de Fabra y Coats tancada a principis dels noranta.
Una experiència, com dèiem, fantàstica. Principalment pel risc d’aquesta companyia de rebel·lar-se i córrer cap allò desconegut; i fer-ho sense por d’equivocar-se, com els nens que estan preparats per a ‘cagar-la’ i per això són originals i autèntics. Ens eduquen amb la creença de que l’error és el pitjor que pot succeir i per això ens allunyen de les nostres capacitats creatives. Ens convertim en autòmats per por a l’error.
Potser és per això que l’aire fresc de la innovació arriscada et fa sentir estranyament reconfortat.
Un cop vaig llegir una frase que em va resultar pedant, però que amb el temps va adquirint cert pes: “La vida és massa curta com per ser mediocre. Arrisca’t”
