Diuen que el talent son les aptituds que tenim els homes/dones. Aquest pot ser heretat o adquirit amb aprenentatge. Malgrat això, el talent après ha de ser exercitat contínuament per no perdre’l,  mentre que el talent intrínsec pots deixar-lo durant molt de temps i tornar a usar-lo amb la mateixa destresa.

La diferència entre talent i geni, és que el segon emprèn noves formes d’activitat no desenvolupades abans per ningú o bé que realitza d’una manera pròpia i personal activitats ja conegudes, mentre que la persona amb talent executa millor que la majoria les activitats per les que té habilitat.

Conjugant aquesta definició amb els meus (pobres) coneixements, puc concloure que, per exemple, Vila-Matas, Melville, Kafka o Cortázar són uns genis i que Cercas, Barril, Ribeyro o Juan Manel Gil, ténen talent. Que Messi, Ronaldinho, Zidane, Pele o Maradona són uns genis i que Puyol, Xavi, Raul, Bakero o Butragueño tenen (o han tingut) talent. Que Picasso, Schiele, Friederich, Goya, Van Gogh, Pollock o Barceló eren (i són) genis i que Archimboldo, Dalí, Seurat, Murillo, Sorolla o Van Eyck tenien talent. Que Mozart, Cohen, Mercury, Pla i Cobain eran genis i que Salieri, Reed, Williams, Sabina i Vedder tenen (o van tenir) talent. Que Coppola, Allen, Von Trier, Welles o Hitchcock eren (i són) genis i que Portabella, Coixet, Almodovar, Spielberg o Ki-duc tenen talent; i així podríem seguir i seguir…

Dins de la nova corrent de cantautors catalans, comencen a destacar noms propis que obren camins fins ara inexistents. Noms com Manel, Antonia Font o Miquel Olivé, ja fa temps que sonen (mai millor dit) entre els consumidors musicals. Guillamino o Estanislau Verdet, són dos noms recents i que pinten molt i molt bé. De moment sonen frescos, autèntics i amb ganxo. El temps dirà si són genis o si ’simplement’ tenen talent.

Pels valents, que tenen la certesa que vindran temps millors, pels que s’esforcen cada dia en superar-se i sortir endavant, i per tots aquells que ja heu perdut l’esperança,… aquí us deixo la teoria del senyor-geni Einstein.

“No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo.
La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos.

La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura.

Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar ’superado’.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones.

La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia.

El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones.
Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos.
Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo.
En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.”

A. EINSTEIN

La majoria de vegades descobrim moltes coses per casualitat. Aquesta n’és una d’elles.
Ho dedico a totes aquelles persones amants de la pluja i als amants de les boires dels demés, però no oblideu que per molt que no ho volguem, sempre acaba sortint el sol.
PD: El vídeo és fantàstic!

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Què feu en els pròxims 53 minuts?

Si no ho teniu massa clar, us recomano que mireu aquest vídeo.

En principi si em truca una monja a la porta amb la intenció d’explicar-me la veritat sobre la grip A, com a molt li demanaria el llibret amb aquelles il·lustracions dels 80 (que acostumen a portar) i li diria ‘bon dia’ amb molta educació. Ara bé, si la monja es diu Teresa Forcades, ha estudiat medicina a Estats Units, s’ha llicenciat a Harvard de Teologia i s’ha doctorat en Salut Pública a la UB, aporta dades científiques i a més n’enumera les irregularitats, possiblement li donaria un vot de confiança.

Teresa Forcades és una espècie d’erudita (una d’aquelles persones amb les que pagaries per anar a sopar mongetes… llàstima que no faci cinema…) que de tant en tant es deixa veure per televisions i radios (no us estranyi que, en breu, els de La Trinca li montin un reality a Montserrat). Fa anys que la vaig escoltar per primer cop, i la veritat és que t’enganxa la seva velocitat de raonament i la seva gran cultura en quasi tots els temes. Sembla que sap del que parla i a més ho fa de manera planera i comprensible per a tothom. Continuo sense entendre perquè s’ha fet monja (potser algun dia veuré la llum); segons ella, va a nar a preparar un exàmen al Monestir de S. Benet de Montserrat, Déu la va cridar i ella va dir que sí. Mmmm… tuturu… En qualsevol cas, crec que seria bo que aquesta senyora es dediqués a la política i arribés a presidenta dels Estats Units i arreglés la fam, les guerres i les demés misèries que ens envaeixen.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb vídeos com aquests per despertar-nos de la nostra ignorància.

El plantejament és senzill… una mica de reflexió, sentit comú i MENYS HIPOCRESIA.

Cansats de les ja monòtones trames de sèries a les que ens estan acostumant, ve Vincen Guilligan (Productor i Guionista Expediente X) i ens sorprèn amb aquesta trama dramàtica increïble.
Jo no sóc la persona que més sap de sèries, ni de cine, ni de televisió. I segurament em perdi infinitat de coses per aquest manca de cultura visual televisiva.
L’únic que us puc dir és que aquesta serie m’ha captivat, i us recomano que si algun dia esteu a casa cansats de veure sempre el mateix, seieu al sofà i gaudiu d’aquesta serie. No us deixarà indiferents.
Si voleu saber de què va (jo la vaig començar a veure per casualitat i sense saber l’argument, i el factor sorpresa és fantàstic) podeu mirar aquest link:
http://www.audiencias.info/2009/05/20/breaking-bad/
I si la voleu veure, podreu trobar-la a www.seriesyonkis.com

Per acabar, us deixo aquí penjat els primers 3:49 minuts de serie (sensacionals). Espero que us agradi.

També us deixo el ’subtítol’ (pels que no saben tant d’anglès…).

………………………………………

Me llamo Walter White.
Vivo en el 382, de Negra, Arroyo Rain, Albuquerque, Nuevo Mejico 8104.
Sepan que esto no es una confesión de culpabilidad.
Estoy hablando para mi familia.

Skyler, eres el amor de mi vida, se que lo sabes,
Walter Junior… eres mi hombretón,

Oíd, os enterareis en unos días pronto de cosas que tratan sobre mi,
quiero que sepáis que nada es cierto, nada es lo que parece.

Os llevo en mi corazón…

Adiós.

………………………………………

Benvolguts/des a la revolució de les noves rets socials. Finalment, internet s’utilitza per alguna cosa més que veure porno…

PD: ja tocava un video, no?

Vas passejant amb els amics pels carrers de la Barceloneta una nit calorosa d’estiu. La xafogor s’et queda enganxada per tot el cos. Tornes de veure com uns suecs carregats amb trompetes i trombons toquen música de carrer envoltats d’un munt de gent. La massificació de cossos salta, riu, s’abraça amb desconeguts i fan pudor a suat. Quan l’espectacle acaba, marxes amb una estranya sensació agradable… I tot acaba, i les persones que feia una estona saltaven amb l’alegria i la embriaguesa al cos, ara es recullen i caminen amb un somriure estúpid als rostres.

Tu i els teus companys també camineu amb aquests aires de senzillesa i bondat, i de cop just a darrera nostre es sent un crit:

- Muerte ven aquí!

En els pocs segons que trigues a girar-te per posar-li cara a la noia que crida a la Mort, te la imagines:

Noia pàl·lida, cabells llargs i enredats, amb un vestit drapejat de color negre com els seus cabells i tacat. Genolls a terra, braços oberts i barbeta amunt.

- Muerte ven aquí!

Al girar-me no em vaig trobar cap noia amb vestit negre drapejat…

Em vaig aturar, ara em recorria el cos la curiositat per veure qui cridava a la Mort. Mirava davant i darrera. Buscava l’aspecte de la noia a una banda i el de la Mort a l’altre. Quin aspecte té la mort? Evidentment, jo buscava una parca negra, però allà només hi havia rastas, pantalons cagats i guiris.

Què s’havia disfressat de nena petita nord-europea i ens venia a liquidar a tots i la noia que la cridava era l’única que ho sabia?

Finalment, la meva imaginació es va trobar que no era tan enrevessat i que la realitat era més senzilla: noia rasta que amb el pantaló cagat i la birra corresponent a la ma, cridava a la seva gosseta de color negre que s’allunyava d’ella.

Suposo que la noia l’hi va posar aquest nom a la seva mascota per la satisfacció de poder cridar a la Mort amb la certesa de que no se la enduria…