Muerte, ven aquí!
Vas passejant amb els amics pels carrers de la Barceloneta una nit calorosa d’estiu. La xafogor s’et queda enganxada per tot el cos. Tornes de veure com uns suecs carregats amb trompetes i trombons toquen música de carrer envoltats d’un munt de gent. La massificació de cossos salta, riu, s’abraça amb desconeguts i fan pudor a suat. Quan l’espectacle acaba, marxes amb una estranya sensació agradable… I tot acaba, i les persones que feia una estona saltaven amb l’alegria i la embriaguesa al cos, ara es recullen i caminen amb un somriure estúpid als rostres.
Tu i els teus companys també camineu amb aquests aires de senzillesa i bondat, i de cop just a darrera nostre es sent un crit:
- Muerte ven aquí!
En els pocs segons que trigues a girar-te per posar-li cara a la noia que crida a la Mort, te la imagines:
Noia pàl·lida, cabells llargs i enredats, amb un vestit drapejat de color negre com els seus cabells i tacat. Genolls a terra, braços oberts i barbeta amunt.
- Muerte ven aquí!
Al girar-me no em vaig trobar cap noia amb vestit negre drapejat…
Em vaig aturar, ara em recorria el cos la curiositat per veure qui cridava a la Mort. Mirava davant i darrera. Buscava l’aspecte de la noia a una banda i el de la Mort a l’altre. Quin aspecte té la mort? Evidentment, jo buscava una parca negra, però allà només hi havia rastas, pantalons cagats i guiris.
Què s’havia disfressat de nena petita nord-europea i ens venia a liquidar a tots i la noia que la cridava era l’única que ho sabia?
Finalment, la meva imaginació es va trobar que no era tan enrevessat i que la realitat era més senzilla: noia rasta que amb el pantaló cagat i la birra corresponent a la ma, cridava a la seva gosseta de color negre que s’allunyava d’ella.
Suposo que la noia l’hi va posar aquest nom a la seva mascota per la satisfacció de poder cridar a la Mort amb la certesa de que no se la enduria…
