‘No hi ha camí, sinó abisme’ (Enrique Vila-Matas)
No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
“Poemas póstumos” 1968
Jaime Gil de Biedma
Fa un any i mig vaig arribar a aquest poema (com sempre he oblidat el com i el qui, el quan, el perquè i el on) i em va impressionar (de fet està penjat a la secció ‘literat’ des d’aleshores: http://www.dissenyrauxa.cat/literat.php). No sé per quin motiu, però, no vaig aprofundir ni en l’autor ni en la seva obra. Per sort la ‘teoria de la vida cíclica’ algunes vegades es compleix i les segones oportunitats apareixen. ‘El cónsul de Sodoma’ m’ha descobert en la seva plenitud (imaginada) a Jaime Gil de Biedma, un barceloní nascut burgès, ple d’inquietuds i contradiccions internes que va haver de conviure entre la soledat i la desubicació continua. Llicenciat en dret i poeta de professió, va viure bojament impulsat per un esperit que no es volia deixar domesticar a la recerca d’emocions pures i sinceres. Una película biogràfica amb certa llibertat respecte a la realitat, més poètica que literal. Més enllà de les trifulques, entre Andrés Vicente Gómez (productor) i Juan Marsé (suposada víctima i amic del poeta) o entre aquest segon i Sigfrid Monleón (director), per atorgar-se la veritat històrica, el que m’interessa de la pel·lícula és el que et fa sentir en moments concrets (sobretot quan combina imatge amb poema). Algú que mira un Pollock o un Tàpies i en queda meravellat es pregunta el perquè? O sí és lleial a la realitat? El cinema, com a espectacle, és art i de vegades n’hi ha prou amb que t’arribi a l’esòfag –que diria Albert Espinosa- i sinó que li preguntin a Pere Portabella. No és una pel·lícula excelent però desperta coses i t’acosta a l’obra de Jaime Gil i això està bé. Imprescindible per als nostalgics d’una època (i d’una Barcelona) que ja no tornarà. Extraordinaris Jordi Mollà (fins i tot ‘amanerat’), Juli Mira i Àlex Brendemühl (com sempre).
Seguint amb somiadors poètics que busquen la felicitat vivint cada dia com un repte, arribem a Phillipe Petit (magnífic antònim). Aquest fonambulista francès, personifica la perpetua ànsia de l’home per aconseguir allò impossible. Una reflexió sobre l’esperit humà i la bogeria obsessiva que pot generar el desig. Jamers Marsh ha creat una autèntica obra d’art amb ‘Man on wire’, un fals documental on explica pas per pas el que es va definir com ‘el delicte artístic del segle’. Sense cap mena de dubte, un testament a la bogeria i a la joventut. La absoluta follia de la pròpia idea del repte, és el que fa la pel·lícula tant fascinant.
Una gesta que grans escriptors no han passat per alt. Paul Auster (amic de Petit i traductor del seu llibre ‘Tractat sobre funambulisme’) diu en el pròleg del mateix: ‘La funció de l’equilibrista es crear una sensació de llibertat infinita. Malabarista, ballarí, acróbata, interpreta en el cel els actes que altres homes es conformarien de realitzar en el terra. La intenció és al mateix temps forçada i perfectament natural i, en el fons, el seu encant resideix en la seva absoluta inutilitat. Tinc la impressió que cap art emfatitza amb tanta claredat el profund impuls estètic que tenim tots. Cada vegada que veiem a un home caminar sobre una corda, una part de nosaltres està allà dalt amb ell. El risc, el temor a la mort, la catàstrofe no formen part de l’espectacle. L’equilibrisme no és un art mortal, sinó un art vital, d’una vida viscuda amb plenitud; el que equival a dir que la vida no s’amaga de la mort, sinó que la mira directament als ulls’.
Per la seva banda Enrique Vila-Matas, en el llibre ‘Exploradores del abismo’ utilitza al fonambulista Maurice Forest-Meyer (alter ego fictici de Petit) com a eix entre els diferents text del llibre. Com el propi Vila-Matas diu: ‘Maurice, és el fil fantasmal d’aquesta colecció de relats suspesa sobre el vuit’.
Només ens queda fer una reverencia i treure’ns el barret davant d’aquests éssers especials (com per exemple Jaime Gil i Phillipe Petit) que no es deixen domesticar i que només entenen la vida com un recull d’experiències sinceres i pures que ens acosten a la llibertat.
Acabo amb una frase del propi Petit i amb un fragment de ‘Bird on the wire’ de Cohen (al final, sempre Cohen).
Perquè ho va fer? Li va preguntar el tinent de policia.
‘Perquè tornem a mirar al cel’, va respondre Petit.
‘Like a bird on the wire,
like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free.’
Leonard Cohen
