Ignominiosos
L’estiu del 97, no va ser massa diferent al del 96 llevat d’un detall insignificant per a la majoria dels mortals. Suposo que afectats sobremanera per la calor i enlluernats pel ‘Pasta Gansa’, amb el Gerard, el Mane i el Marc vam iniciar un dels programes més surrealistes (amb permís del Ràdio-teràpia) de Ràdio Castellar. Teníem clar des del principi que havia de ser un espai àgil, amb seccions, humor i on totes les nostres inquietuds hi havien de tenir cabuda. Per separat vam pensar noms i espais que cadascú conduiria, prepararia i presentaria mentre els altres tres hi interpretarien diferents papers guionats. Recordo que en aquella època, Faemino i Cansado feien un programa a la 2. En un dels gags, diversos personatges sortien de darrera d’una porta, explicaven una estranya història i acabaven amb: ‘Eso seria muy ignominioso’. No sé exactament perquè aquella paraula m’encantava i a més encaixava a la perfecció. Potser ‘Ignomínia’, quedava massa imprecís. Amb un ‘Supina’, allò era tremendo! El vam escollir per consens entre, ‘Batua l’olla’, ‘No, no’, ‘Fel·lació urbana’ i ‘L’os pedrer’.
Un cop amb el nom escollit, les primeres seccions van sortir soles: ‘Una mica d’actualitat’ i el ‘Top ten’ a càrrec del Mane, ‘El refranyer’ i ‘El poble’ del Gerard, ‘La mini-nit dels ignorants’ i ‘ Tu sentencies’ amb el Marc, ‘The End’ i ‘Vides arran de terra’ eren les meves seccions; la segona era una lectura de textos de Buckowski amb la que tancàvem el programa.
Entre mig, hi barrejàvem música de Leonard Cohen, Pau Riba, Albert Pla, Umpah Pah, Sisa i molts d’altres (per cert d’una època el propi Sisa ens va fer la falca on hi deia quelcom semblant a: ‘els d’ignomínia són uns ‘cerdus’).
Ens trobàvem a la granja ‘Jormi’ (‘Els amics’ per als ídem) i després d’algunes cerveses i un parell de ‘Miquinis’ (Mravas, Miquini, Meicoqueso…) sortien coses delirants, inverossímils i estranyes. Va ser una experiència fantàstica que en el meu cas va durar dos anys. El programa va aguantar uns altres dos, però amb algunes variacions i incorporacions (Oriol i Òscar). Al final, la improvisació era el guió i els riures omplien els silencis.
Tot això ve, perquè fa uns dies el Gerard, m’informava de que Joan Creus en el seu blog mencionava el programa en un post antic (setembre de 2008). La veritat és que mai hagués pensat que algú ens seguís regularment (més enllà dels amics propers), ni molt menys que deu anys més tard encara recordés el programa ni el nom (absolutament anti-comercial).
Conservo bons records d’aquell espai. És curiós de com el pas del temps et fa sentir orgullós d’haver format part d’un projecte nascut espontàniament entre amics. Suposo perquè entre d’altres coses el temps acostuma a ser bonhomiós amb el passat i la memòria ens retorna una realitat ensucrada.
Us deixo un parell dels diàlegs delirants que formaven part del programa:
- Hola, bon home!
- Hola, que tal!
- Que em permet una pregunta?
-I tant !
- És de caire personal…
- Molt bé, endavant
- Em pot dir de quin color té el cabell?
- Òstres! és que ara, m’agafa en fred
- Vol dir, que no ho sap?
- Clar que no. Que es pensa, que em conec tot el cos de memòria?
- Bé… doncs díguim si el té arrissat, o bé llis…
- Doncs tampoc no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat mai.
- Ni quan era petit?
- No. Mai m’han atret els temes estètics
- Caram, em sap greu. Si pogués jo li diria, però es que tampoc no ho sé…
- No s’amoïni, no hi fa res.
- Com que no, i si se n’adona que és calb?
- Doncs, en quest cas, deixaria de comprar-me pintes i em compraria gorres…
- Ben pensat.
–
- Perdoni, que té hora?
- Sí.
- Que me la pot donar?
- I per què la vol vostè?
- Es que em sembla que faig tard.
- Doncs són les 3 i quart.
- Del matí o de la tarda.
- Del matí !
- De quin dia? Si us plau.
- Del dimarts 1 de maig.
- I de quin any?
- Del 1998.
- Uf, menys mal pensava que arribava tard.
