Després de tants anys d’incomprensió, per part de molts dels que em rodejaven (especialment dins del món del futbol), al mostrar la meva indiferència per ‘La Roja’. Després de tants mundials tenint com a favorit a qualsevol altre equip (per raons exclusivament futbolístiques, o no…), l’Alemanya de Karl-Heinz Rummenigge, el brasil de Zico, l’holanda de Gullit, la França de Zidane… Per fi algú, ha estat capaç d’explicar simple i clarament el perquè d’quest acte tant il·lògic, irreverent i reprovable de no sentir-te identificat pel suposat país que et representa.

Us deixo un fragment de l’escrit ‘La pasión ya tiene sentido’ del profeta Carlos Boyero (El País, dissabte 12 de juny 2010):

“Nunca he sentido desencanto con la selección española, ya que jamás estuve encantado con ella. No por sectaria militancia antinacionalista, sino porque la admiración y el amor eran imposibles. Detestaba eso tan abstracto de la furia. También el triunfalismo estúpido, la fatigosa verbena patriotera asegurando los imposibles milagros, el victimismo, el baboseo, el discurso paleto de los corifeos y la indignación de las plañideras ante esa conjura de los elementos que siempre se cebaba con España, la imagen grotesca de Manolo el del Bombo. Pero hace dos años la Bella desterró a la Bestia. Es precioso ver jugar a esta selección. Sería impagable para la estética y para la ética del fútbol que ganara el Mundial.”

I així estem, amb l’estranya sensació de sentir-me proper a una selecció tant històricament llunyana (futbolística i culturalment parlant), gràcies a la màgia del futbol.

Força i olé!

Què més inquietant que esperar l’estrena mundial d’una pel·lícula que saps, de ben segur, que serà del més notori al llarg d’una setmana a la teva vida… “Machete” s’estrena aquest estiu a EUA.
Amb la creació de Grindhouse juntament amb Tarantino, Rodríguez sembla haver arrencat després d’una llarga coma. El que semblava un simple tràiler que iniciava “Planet Terror” és la continuació d’una tendència a fer homenatge als films de sèrie B i Z, d’acció de baix pressupost pròpies dels anys 80.
Estic segura què els que veu veure la pel·lícula del zombis i cames-metralleta, l’anunci de un machete entre nosaltres us encanta. I pels que encara no l’heu vist, ja no teniu excusa. S’ha de veure.

Miró a ambos lados de su vida antes de hacerlo. Al cerrar los ojos, comprobó en su pecho desnudo que la mañana era perfecta, tímido sol de invierno y ligera brisa de poniente. Respiró profundamente y al exhalar desterró de su ànimo las últimas dudas. Abrió los ojos, esta vez era el mundo el que le observaba. Se aseguró de llevar bien atados los cordones de los zapatos y de llevar el reloj de pulsera en su hora.

Cuando por fin decidió saltar al vacío, lo encontró lleno.

Rubén Muñoz Cano
La Ribera de Molina,
Múrcia