L’Espanya ‘cañí’
Després de tants anys d’incomprensió, per part de molts dels que em rodejaven (especialment dins del món del futbol), al mostrar la meva indiferència per ‘La Roja’. Després de tants mundials tenint com a favorit a qualsevol altre equip (per raons exclusivament futbolístiques, o no…), l’Alemanya de Karl-Heinz Rummenigge, el brasil de Zico, l’holanda de Gullit, la França de Zidane… Per fi algú, ha estat capaç d’explicar simple i clarament el perquè d’quest acte tant il·lògic, irreverent i reprovable de no sentir-te identificat pel suposat país que et representa.
Us deixo un fragment de l’escrit ‘La pasión ya tiene sentido’ del profeta Carlos Boyero (El País, dissabte 12 de juny 2010):
“Nunca he sentido desencanto con la selección española, ya que jamás estuve encantado con ella. No por sectaria militancia antinacionalista, sino porque la admiración y el amor eran imposibles. Detestaba eso tan abstracto de la furia. También el triunfalismo estúpido, la fatigosa verbena patriotera asegurando los imposibles milagros, el victimismo, el baboseo, el discurso paleto de los corifeos y la indignación de las plañideras ante esa conjura de los elementos que siempre se cebaba con España, la imagen grotesca de Manolo el del Bombo. Pero hace dos años la Bella desterró a la Bestia. Es precioso ver jugar a esta selección. Sería impagable para la estética y para la ética del fútbol que ganara el Mundial.”
I així estem, amb l’estranya sensació de sentir-me proper a una selecció tant històricament llunyana (futbolística i culturalment parlant), gràcies a la màgia del futbol.
Força i olé!
