‘Pa amb tomàquet i botifarra’, amb aquest titular el mestre Basses va publicar el passat dijous, un fantàstic artícle a El Periódico de Catalunya. Entre d’altres coses deia:
‘… un grup de sensacionals jugadors catalans i/o del Barça estan portant el futbol espanyol al cim del món. Amb independència del que acabi passant, el Barça ha aportat al futbol mundial no només una generació de futbolistes sensacionals sinó també uns futbolistes sensacionals que juguen amb un estil reconeixible, el segell Barça, mal que li pesi a Fernando Hierro.

… Xavi i Iniesta marquen els temps dels partits com no ho ha fet cap altre mig camp a Sud-àfrica. Com va dir Casillas poc abans del 0-2 quan li preguntaven per Messi: «L’únic que m’amoïna és que Xavi tingui el dia». I Xavi juga amb la pilota com vol, perquè «si tu tens la pilota, l’altre no la té». En detalls com aquest, la mà de Cruyff és molt més visible en la selecció espanyola que en l’holandesa.
Per tot plegat, perquè l’admiració mundial per aquests nanos és un reconeixement al planter del Barça i perquè en els orígens d’aquest estil hi ha una llarga seqüència Montal-Cruyff-Núñez-Guardiola-Van Gaal-Laporta,…’
Antoni Basses

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Però sí que va lligat a les emocions. De vegades el que t’alimenta l’ànima et genera contradiccions racionals. Com ja vaig explicar en l’article anterior, que vulguis que l’equip que (subjectivament) fa el millor futbol guanyi, no et convertix necessàriament en simpatitzant del país al que representa, ni el que històricament aquest representa. I més si l’equip en qüestió desprèn valors que abans no tenia (ni volia tenir… es preferia, ‘la garra’, ‘la furia’, les jerarquies blanques al vestidor… al treball, l’humilitat, l’esforç, la companyonia…) i que repercuteixen directament en el joc. Amb aquesta nova imatge del Tiqui-taca, (començada pel savi Aragonés i polida pel gèlid Del Bosque) la Selecció Espanyola ahir va jugar un dels millors partits que recordo d’un Mundial. Possiblement els culpables son els 7 (6 si no voleu contar Villa) jugadors del Barça (del seva pedrera vull dir) que van participar-hi com a titulars. Que el primer cop que s’arriba a la final d’un Mundial sigui amb l’estil i els jugadors del Barça és brutal (i indigest per a alguns), però que a més el jugador que marqui el gol sigui un símbol català i del Barcelonisme (i de pagès!), no té preu.

No sé si guanyaran la final o no. Tampoc ho celebraré. Com tampoc ho vaig fer quan Alemanya, França o Brasil van guanyar. Senzillament vaig gaudir amb aquelles finals, amb aquells jugadors, amb aquell joc. El futbol és això, un espectacle esportiu on no sempre guanya el millor, però on el que juga millor mai perd.
I dimecres va guanyar el millor. I jo vaig gaudir de l’espectacle. Perquè m’agrada el futbol com a esport i en concret aquesta manera de jugar-lo. Que el món sencer es rendeixi a l’estil Barça (cultura culé), i l’entenguin com a referent d’aquesta selecció i d’aquest esport és un orgull. Després del partit però, no em vaig sentir, ni orgullós, ni eufòric, ni el centre de l’Univers com quan el Barça guanya la Champions. Perquè quan guanya el Barça també ho fa la meva cultura, la meva llengua i en certa manera el meu País. Per això dimecres després de l’espectacle, al contemplar les places de Catalunya tenyides de vermell, a l’escoltar pels carrers els crits de “¡Yo soy español, español, español!” i al veure els balcons plens de banderes espanyoles, em van tornar les arcades, la ‘grima’ i la urticària d’anys anteriors. Segurament no és la realitat sinó una interpretació, només hi veig el que no m’agrada com quan et mires al mirall abans d’una cita important. Suposo que la memòria associa les imatges i les tripes en dictaminen la sentència. Potser que tot es barregi i s’intenti unificar al crit de ‘España somos todos’ és un preu massa alt que ni tan sols el millor futbol justifica.

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Segurament Espanya ja no és Españ.ña (així, amb la ñ geminada com diu Jordi Puntí) i Cataluña encara no és la Catalunya que somiem (amb selecció nacional inclosa). Però la diferència entre Catalunya i Espanya és tan gran que qualsevol intent d’unió sembla una broma. I potser Catalunya no és el Barça, però Espanya i Barça son paraules que juntes fan mal, encara que avui tinguin la mateixa cara i practiquin el mateix futbol. Costa de pair que gent que critica un model i uns jugadors ara surti pels carrers amb banderes corejant els seus noms ‘porque España és una!’. En el fons tots sabem que no és així. Perquè allà Puyol és Pujol i Xavi és Savi i Cesc és Cecs… i aquest lamentables detalls ens allunyen.

Pateixo una espècie de trastorn bipolar transitori. Segurament se’m barregen coses. Però em regira l’estómac que Catalunya s’engalani amb banderes d’un país que constantment ens falta al respecte. Encara que sigui en nom de l’esport. Possiblement els futbol és futbol i la resta son altres històries. No ho sé. De vegades, com diu Coixet, no tens ganes d’argumentar, només vols dir que hi ha alguna cosa que no t’agrada i punt. Segurament és molt més important que demà s’omplin els carrers amb senyeres i que amb una sola veu cridem ben fort que nosaltres decidim. Que no ens agrada la imatge irreal que malintencionadament transmeten del nostre País i que va quallant en una part de la societat espanyola. I diumenge que guanyi el millor. I qui vulgui que surti a celebrar-ho amb samarretes de Hierro, Raúl o Camacho. I que dilluns aquests mateixos tornin a l’esquizofrènia habitual i continuïn bordant que ‘Pujol és un ‘catallufo’ que se baja las medias para esconder la rojigualda’, que ‘Savi és un enano polaco que duerme los partidos y aburre’, i que l’impotència els faci inventar ‘Villaratos’. Perquè el futbol és futbol. Suposo… No ho sé.

El que sí que sé, és que la banda sonora d’aquest selecció ja no és ‘Paquito el Chocolatero’, sinó que la pilota balla amb ‘Cavatina’ de John Williams. I això és gràcies a valors i a gent d’aquí. I ja no demano que ens entenguin, però em fot que ni tan sols ho reconeguin. El que està clar, és que dimecres per sopar no hi va haver ‘bocata de calamares’ amb ‘callos’, sinó pa de pagès amb tomàquet i botifarra encara que a alguns se’ls indigesti.

This entry was posted on divendres, juliol 9th, 2010 at 19:33 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.