‘Escric això mentre és viu per conjurar el que no vull pensar’. Així va començar fa uns mesos el seu article Isabel Coixet sobre Dennis Hopper.  Explica en ell tot el que li ha vist fer o han compartit començant les frases amb un ‘voldria que…’. Fa poc va escriu-re, que està satisfeta amb ella mateixa per haver pogut escriu-re tot allò abans de que Hopper morís. Sovint, esperem massa a dir les coses.

Deixeu-me que us expliqui una història, la banda sonora de la qual està composada per 3 cançons: Everybody Knows, One of us cannot be wrong i If it be your will, de Leonard Cohen (com va dir algú, ‘un cop l’has descobert, per què has d’escoltar una altra música?) de l’àlbum Live in Concert de l’any 1994. És la música que escoltava quan tot va començar i la que encara avui continuo escoltant.

És difícil explicar el vincle que s’estableix amb els animals. Bé, potser el que és difícil d’aconseguir és que algú incapaç de generar aquest sentiment ho entengui.

Recordo perfectament que era de nit i era desembre. Jo estava a punt d’entrar a casa quan vaig reconèixer la mare entre la foscor amb una cistella i un somriure. Dins d’ella un petit Cocker spaniel marró i amb llaaargues orelles mirava esporuguit. El seu nom seria Woody (en honor a Allen). Fa gairebé 16 anys i mai ens hem separat. Sempre ens hem fet companyia amb silenci (a cap dels dos ens agrada parlar massa). La nostra via de comunicació son les carícies. Jo l’acaricio i ell es deixa i als dos ens agrada el nostre paper.

Ha estat, possiblement, el millor gos del món. I ho sap perquè li acabo de dir. I per si en tenia algun dubte, la Mireia també li ha dit. I ella no menteix en aquestes coses. També li he confessat moltes altres veritats que segurament no ha entès, o potser sí perquè mentre el parlava ell em mirava als ulls i assentia amb el cap.

De vegades necessitem parlar encara que no ens entenguin. De vegades no calen paraules per explicar les coses.

Escric tot això mentre l’acaricio. Ell descansa tranquil. Podria estar a qualsevol altre lloc, però com sempre continua al meu costat.

Sé que no trigarà massa a marxar. Fa mesos que ens mentalitzem però no estem preparats (dubto que algú pugui prepar-se per una cosa així). M’ha tocat ja plorar la mort de gent estimada. I continuo pensant amb ells. Continuen dins meu. Que bonic seria no haver d’acomiadar-te mai d’ells.

Estic segur que ningú pot arribar a creure que un animal pugui ser una persona. No obstant també estic segur que el vuit que pot deixar un animal pot ser tan gran com el que deixa algú proper.

Fa anys que Woody és va convertir en senyor Woody. Elegant, bon nedador, pare de 6 cadellets amb la Poma, carinyós a la seva manera, independent. Mai s’ha mostrat massa simpàtic amb qui no coneix (diuen que amb això ens assemblem), discret, cabessut i sobretot company. Recordo com li agradava treure el cap per la finestra i mossegar l’aire. Com li agradava banyar-se al mar (o a qualsevol recinte amb aigua) i dormir als meus peus.

Com tants trossets que anem deixant pel camí, el Sr. Woody s’endurà una part de mi i jo me’n quedaré una de seva.

Bona nit senyor.

Fins sempre.

La teva persona de companyia.

This entry was posted on dimarts , juliol 13th, 2010 at 11:44 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.