Feliç primer-quart aniversari!

Aproximadament l’any 1995 vaig veure una exposició de Tàpies que em va colpejar no només l’estómac sinó també la meva percepció de l’art. Dalí, Miró, Leonardo… van quedar enrere. Només Picasso, Goya i Van Gogh van sobreviure. Després Malèvitx, Pollock, Barceló, Schiele… van completar l’àlbum. Vaig deixar de veure l’art amb els ulls per sentir-lo amb el cos. Potser continuo sense entendre els seus quadres (què importa…), però cada cop que els miro alguna cosa em sacseja; com quan escolto a Cohen. És admirable que algú autodidacta, independent, lliure i arriscat s’hagi convertit en un referent mundial. Sempre li deurem la valentia de ser honest i d’obrir un nou camí a partir d’un llenguatge propi.