El Roto.

Dir avui que guanyi el millor, és decantar-se clarament cap un dels costats. El del Barça. Perquè és el millor i tothom ho sap. Ho saben a Barcelona, a Madrid i a la Xina federal.
El millor fent què? Em van preguntar l’altre dia.
Jugant a futbol (pensava que era del que parlàvem…)- vaig respondre.
Quin futbol… el del ‘tiqui-taca’? Aquest que els culés heu imposat com a pensament únic? Fer una bona estratègia defensiva (ultra-mega) i treure uns Rotwailers al migcamp per destruir, no és jugar a futbol? Em preguntava l’acalorat madridista…
Diria que no… Deixa’m pensar… mmmm… Recordo que quan anava a l’escola, jugar a futbol intentava semblar-se al que fa al Barça. Era voler la pilota, fer parets, somriure, passar-s’ho bé… A les millors escoles de futbol (fins i tot la del Madrid) també s’ensenya a ‘jugar’ amb la pilota. Potser tots els nens del món s’equivoquen i el futbol té més a veure amb els escacs i la caça de conills…
És curiós com l’ésser humà es capaç d’adaptar-se al medi. Si no puc guanyar jugant de tu a tu, encara em queda el recurs de destruir per intentar no perdre. I no només és legítim, hi ha qui diu que també és futbol. La tàctica forma part d’aquest joc i saber defensar-se també. Però quan t’excuses amb això per tapar les mancances… estàs mostrant la teva inferioritat. Si penges una fotocòpia a la paret i li poses un marc, també pots dir que és art. I ningú ho pot discutir, compleix tots els requisits per ser-ho. Però si agafes 1.000 persones i els deixes escollir entre la fotocòpia i un Van Gogh, un 99% escolliran el Van Gogh (sempre hi ha algun fanàtic). M’agradaria fer aquesta prova, amb una màquina de la veritat, i preguntar a 1.000 seguidors del Madrid, si els agradaria que el seu equip jugués com el Barça.
En poques hores algú tindrà una copa més al museu. A qui li importa. El millor equip del món té un nom que el sap tothom. I això és el que importa. Possiblement, en cas de perdre, el millor entrenador del món, aquell que dedica 2 hores diàries a llegir el que diu d’ell la premsa per preparar-se les respostes, inventarà alguna excusa surrealista per intentar conservar la poca credibilitat que li queda.
Llegeixo que fa uns anys en una Copa del Rei, va néixer el Dream Team. Alguns somien amb que avui comenci el Mou-Team. Pero de Cruyff només n’hi ha un. I de Barça també. I de moment, anomenar futbol a això que pràctica el Madrid és ofensiu per al que ens agrada aquest espectacle.
No obstant, cada vegada m’avorreix més la parafernàlia mediàtica, els tertulians malats de visibilitat televisiva (fins i tot n’hi ha un que parla en nom del Bernabeu, dels 106 mil espectadors!) i tanta tonteria per tenir-nos distrets.
En fi, que guanyi el millor.

God save the truth!

Dublín maig 2010

Orwell s’equivocava… tots serem ‘gran hermano’…

He dubtat. Però finalment he col·locat el vídeo arriscant-me a que molts de vosaltres no entreu mai més en aquest blog. Ho entendria. Al final però, he pensat que aquest post no s’entendria sense l’opció de veure l’anunci.

En primer lloc vull deixar clar que segurament no en tinc ni idea de publicitat i que molt possiblement aquest espot farà guanyar unes quantitats infames de diners als anunciants. La pregunta és perquè a un anunci collonut ja existent (Anunci Nocilla estiu 2010), se li ha d’afegir un personatge mediàtic per donar-li força?. M’imagino als que van tenir la idea, asseguts als seus despatxos bevent Mirinda light i convencent als clients amb un: ‘L’important és que s’en parli…’. Molt bé, doncs parlem-ne.

Suposo, que un dels primers objectius de la publicitat és informar al consumidor. El segon podria ser el de generar demanda o modificar les tendències de la demanda existents. Seguint aquest ordre, el tercer hauria de ser el de no perdre el sentit del ridícul. Arribats a aquest punt, voldria dir una cita de Chéjov que acostumo a respectar: ‘ Deu meu, no em deixis jutjar allò que no comprenc o no conec. No em deixis ni tan sols parlar-ne’. Conscient doncs d’endinsar-me en un ‘berenjenal’, frívol, subjectiu i amb arguments dubtosos, continuem.

El primer cop que algú de mitjana edat veu aquest anunci, la primera reacció és mirar al voltant (com qui no vol la cosa) a veure si detectes la càmera oculta que segur t’està filmant. Al cap d’una estoneta de comprovar que la teva intimitat segueix intacta, fas una segona visualització (a poder ser sense parpellejar).

Brutal!

M’imagino a Don Draper (Mad Men) agenollat davant del televisor i picant amb el puny a terra parafrasejant a Taylor (Charlton Heston a l’escena final de ‘El planeta dels simis’) i cridant (desesperat però sense perdre aquell sexappeal) ‘Jo us maleeixo, jo us maleeixo!.

Utilitzar un ‘producte’ prefabricat, i reconvertit en cantant amb estètica del protagonista de ‘El lago azul’, com a imatge de Nocilla, no ho trobo massa encertat. Ni tant sols tenint en compte la màxima de Maquiavel (amb la qual estic en total desacord) de que ‘el fi justifica els mitjans’. Segons una amiga publicitària -que no publicista- (ometré el seu nom per evitar-li l’ignomínia pública), l’anunci en qüestió es perfecte (en realitat les seves paraules literals van ser: ‘bona campanya’) perquè ‘això és el que ven’. És exactament la mateixa excusa que utilitzen els ‘capos’ d’algunes cadenes per justificar la seva ‘teleporqueria’. ‘És el que la gent demana’ diuen mentre es toquen els genitals prenent el sol a la platja i s’engreixen els seus comptes corrents.
‘Estupendu’, tot si val si a canvi reps una suculenta recompensa econòmica (el que en paraules publicitàries vindria a ser ‘assolir els objectius previs de màrqueting). Estic segur de que si a alguna ment brillant se li acut retransmetre en directe l’execució d’algun pres de Guantànamo, tindria una audiència brutal. És com aquella paràbola en la que l’amo donava un menjar exquisit al seu gos i aquest marxava fastiguejat. En canvi quan li donava les sobres l’animal engolia satisfet. No descartem doncs que el nostre pal·ladar s’hagi acostumat a les sobres que amablement ens ofereixen els nostres amos.

En qualsevol cas, centrem-nos amb el personatge en qüestió.

O sigui… no pot ser. Aquest paio (‘rizitos de oro’) no pot ser que sigui així. En serio. No m’ho crec. Prefereixo pensar que és un paper com el de Mourinho. No em crec que algú voluntàriament faci els gests que fa aquest noi (caracteritzat com Harpo Marx per cert) davant de l’ordinador. Algú que riu d’aquesta manera sense parar, o està desequilibrat o està fingint o està fumat. I cap de les tres coses encaixa amb el producte.
I la guitarra? Si fins i tot jo que no la sé tocar, m’he fixat en com l’agafa. He vist Clicks de Famobil, amb més mobilitat als dits que aquest senyor!
I aquells crits, de pollastre sense cap, sense venir al cas?(no us perdeu sobretot els segons 0:21 i 0:43 (però que carai diu!).

Una llàstima. Com deia abans, si li treus a ‘Harpo’ l’anunci ho té tot. Una música enganxosa (que en l’anglès de l’anunci de l’estiu sonava realment bé), gent jove i divertint-se, ritme, color, alegria, dinamisme… en definitiva els valors de la Nocilla de tota la vida. Per tant, que hi pinta aquest paio aquí el mig. A qui vol enganyar! Des de ‘Sensación de vivir’ que no veia una estafa semblant (suposo que tots recordareu a Brandon i companyia fent-se passar per adolescents…).

Entenc que els publicitàris (per corporativisme o lobotomia col·lectiva) l’excusin amb la màxima de: ‘per vendre el que calgui’. La mateixa amiga (la publicitària -que no publicista-) fins i tot cita a un dels grans, en comunicació empresarial, el senyor Carlos de la Guàrdia per seguir argumentant: ‘utilitza un famós en una campanya quan no sàpigues què dir’. El problema és que l’anunci ja deia el que havía de dir sense necessitat del famós. M’imagino que per seguir amb la línia per al pròxim anunci de Nocilla blanca, agafaran a Sergio Ramos que també és mediàtic i té bona tirada.
Total, que a qui ha estat capaç de proposar ‘Harpo’ com a esquer, que li donin un Lleó d’or que sense cap mena de dubte; se’l mereix. Un crack el tio…

En fi, o retiren aquest anunci ràpidament o serà la millor campanya de la història per a Nutella.

Ho sento, no ho he pogut evitar… (va dir l’escorpí a la tortuga).

De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant.

Oscar Wilde (1854-1900) Dramaturg i novel·lista irlandès.

No surprises – Radiohead

…

Sense alarmes i sense sorpreses
…

Silenci

Aquest és el meu últim atac,
el meu últim mal de panxa
sense alarmes i sense sorpreses
…

Quina casa tan bonica, i quin jardí tan preciós

Sense alarmes i sense sorpreses,
sense alarmes i sense sorpreses,
sense alarmes i sense sorpreses,
si us plau

‘Escric això mentre és viu per conjurar el que no vull pensar’. Així va començar fa uns mesos el seu article Isabel Coixet sobre Dennis Hopper.  Explica en ell tot el que li ha vist fer o han compartit començant les frases amb un ‘voldria que…’. Fa poc va escriu-re, que està satisfeta amb ella mateixa per haver pogut escriu-re tot allò abans de que Hopper morís. Sovint, esperem massa a dir les coses.

Deixeu-me que us expliqui una història, la banda sonora de la qual està composada per 3 cançons: Everybody Knows, One of us cannot be wrong i If it be your will, de Leonard Cohen (com va dir algú, ‘un cop l’has descobert, per què has d’escoltar una altra música?) de l’àlbum Live in Concert de l’any 1994. És la música que escoltava quan tot va començar i la que encara avui continuo escoltant.

És difícil explicar el vincle que s’estableix amb els animals. Bé, potser el que és difícil d’aconseguir és que algú incapaç de generar aquest sentiment ho entengui.

Recordo perfectament que era de nit i era desembre. Jo estava a punt d’entrar a casa quan vaig reconèixer la mare entre la foscor amb una cistella i un somriure. Dins d’ella un petit Cocker spaniel marró i amb llaaargues orelles mirava esporuguit. El seu nom seria Woody (en honor a Allen). Fa gairebé 16 anys i mai ens hem separat. Sempre ens hem fet companyia amb silenci (a cap dels dos ens agrada parlar massa). La nostra via de comunicació son les carícies. Jo l’acaricio i ell es deixa i als dos ens agrada el nostre paper.

Ha estat, possiblement, el millor gos del món. I ho sap perquè li acabo de dir. I per si en tenia algun dubte, la Mireia també li ha dit. I ella no menteix en aquestes coses. També li he confessat moltes altres veritats que segurament no ha entès, o potser sí perquè mentre el parlava ell em mirava als ulls i assentia amb el cap.

De vegades necessitem parlar encara que no ens entenguin. De vegades no calen paraules per explicar les coses.

Escric tot això mentre l’acaricio. Ell descansa tranquil. Podria estar a qualsevol altre lloc, però com sempre continua al meu costat.

Sé que no trigarà massa a marxar. Fa mesos que ens mentalitzem però no estem preparats (dubto que algú pugui prepar-se per una cosa així). M’ha tocat ja plorar la mort de gent estimada. I continuo pensant amb ells. Continuen dins meu. Que bonic seria no haver d’acomiadar-te mai d’ells.

Estic segur que ningú pot arribar a creure que un animal pugui ser una persona. No obstant també estic segur que el vuit que pot deixar un animal pot ser tan gran com el que deixa algú proper.

Fa anys que Woody és va convertir en senyor Woody. Elegant, bon nedador, pare de 6 cadellets amb la Poma, carinyós a la seva manera, independent. Mai s’ha mostrat massa simpàtic amb qui no coneix (diuen que amb això ens assemblem), discret, cabessut i sobretot company. Recordo com li agradava treure el cap per la finestra i mossegar l’aire. Com li agradava banyar-se al mar (o a qualsevol recinte amb aigua) i dormir als meus peus.

Com tants trossets que anem deixant pel camí, el Sr. Woody s’endurà una part de mi i jo me’n quedaré una de seva.

Bona nit senyor.

Fins sempre.

La teva persona de companyia.