No fa gaire temps que m’he tornat addicta a la blogosfera, bé,  he de dir que sóc força “coti” així que aquesta és una bona manera de saber què passa pel món vist des de diferents punts de vista. El vídeo que us adjunto n’és una mostra, l’he trobat penjat en diferents blogs de gent que segurament no tenen res a veure (o potser sí) i l’han tractat de manera diferent, uns exaltant-ne la visió més creativa, cosa que comparteixo  i d’altres més “tradicionals” que només reflecteixen la visió divertida d’aquesta fantàstica peça.

Jo no sóc “professional de la creació” però crec que tinc prou criteri per afirmar que aquest vídeo està carregat de talent.

Tots coneixem a Blancaneus o la Ventafocs, però hem descobert un fabulòs nou món de les princeses.
Princeses que no necessiten vestits llargs, ni prínceps blaus, ni sabatetes màgiques. Princeses més “reals”, que ténen mal humor i saben què han de fer davant les adversitats. Un nou llenguatge (no us podeu perdre el seu diccionari) i noves princeses que vénen d’orient i d’occident. Senzilles paraules acompanyades de les fantàstiques il·lustracions de Rébecca Dautremer que fan retornar-nos al món màgic d’on no haguèssim volgut sortir i ón reconeixem a la princesa que totes hem estat alguna vegada.

“Enfadarse es empujar una pared que no se moverá nunca.”

Podria explicar moltes coses bones que vaig aprendre al teu costat. Com vas influir en la meva vida sense ser-ne conscient i segurament sense voler-ho.
Vas ser persona de poques paraules, jo potser de masses.
Segur que allà on siguis estaràs bé, tranquil, reposant.
No vull que avui sigui un dia trist, sé que t’agradava el meu somriure (deies que era capaç de fer sortir el sol el dia més núvol), algú diu que és el més bonic que podem regalar, doncs avui és per tu.
Podria dir-te tot el què no vaig saber dir, però sé que ho saps.
Sabina ens va acompanyar durant llargs viatges, he pensat que t’agradaria escoltar-lo.
PD: Ja no estic enfadada.

La majoria de vegades descobrim moltes coses per casualitat. Aquesta n’és una d’elles.
Ho dedico a totes aquelles persones amants de la pluja i als amants de les boires dels demés, però no oblideu que per molt que no ho volguem, sempre acaba sortint el sol.
PD: El vídeo és fantàstic!

Recordo perfectament el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó, el Fiat Unno, una freda nit de febrer, és la meva, ell és únic, ja falta poc….

Senzillament, m’encanta.

Moltes vegades oblidem moments plens de màgia, i quan rescatem imatges antigues, recordem aquell esclat de rialles que ens van fer sentir tant importants. També recordem que el temps passa, ens fem grans, però afortunadament, les rialles persisteixen.