Fins Aviat Familia!

Us imagineu com seria si els personatges dels videojocs de tota la vida es convertissin en reals?

Brutal!

Aquesta gent de Muchachada mai deixa de sorprendre’m…

spotify:track:4Kp81tl0ICeNhKV2k2nEsy

Per acabar, us deixo aquí penjat els primers 3:49 minuts de serie (sensacionals). Espero que us agradi.

També us deixo el ‘subtítol’ (pels que no saben tant d’anglès…).

………………………………………

Me llamo Walter White.
Vivo en el 382, de Negra, Arroyo Rain, Albuquerque, Nuevo Mejico 8104.
Sepan que esto no es una confesión de culpabilidad.
Estoy hablando para mi familia.

Skyler, eres el amor de mi vida, se que lo sabes,
Walter Junior… eres mi hombretón,

Oíd, os enterareis en unos días pronto de cosas que tratan sobre mi,
quiero que sepáis que nada es cierto, nada es lo que parece.

Os llevo en mi corazón…

Adiós.

………………………………………

Vas passejant amb els amics pels carrers de la Barceloneta una nit calorosa d’estiu. La xafogor s’et queda enganxada per tot el cos. Tornes de veure com uns suecs carregats amb trompetes i trombons toquen música de carrer envoltats d’un munt de gent. La massificació de cossos salta, riu, s’abraça amb desconeguts i fan pudor a suat. Quan l’espectacle acaba, marxes amb una estranya sensació agradable… I tot acaba, i les persones que feia una estona saltaven amb l’alegria i la embriaguesa al cos, ara es recullen i caminen amb un somriure estúpid als rostres.

Tu i els teus companys també camineu amb aquests aires de senzillesa i bondat, i de cop just a darrera nostre es sent un crit:

- Muerte ven aquí!

En els pocs segons que trigues a girar-te per posar-li cara a la noia que crida a la Mort, te la imagines:

Noia pàl·lida, cabells llargs i enredats, amb un vestit drapejat de color negre com els seus cabells i tacat. Genolls a terra, braços oberts i barbeta amunt.

- Muerte ven aquí!

Al girar-me no em vaig trobar cap noia amb vestit negre drapejat…

Em vaig aturar, ara em recorria el cos la curiositat per veure qui cridava a la Mort. Mirava davant i darrera. Buscava l’aspecte de la noia a una banda i el de la Mort a l’altre. Quin aspecte té la mort? Evidentment, jo buscava una parca negra, però allà només hi havia rastas, pantalons cagats i guiris.

Què s’havia disfressat de nena petita nord-europea i ens venia a liquidar a tots i la noia que la cridava era l’única que ho sabia?

Finalment, la meva imaginació es va trobar que no era tan enrevessat i que la realitat era més senzilla: noia rasta que amb el pantaló cagat i la birra corresponent a la ma, cridava a la seva gosseta de color negre que s’allunyava d’ella.

Suposo que la noia l’hi va posar aquest nom a la seva mascota per la satisfacció de poder cridar a la Mort amb la certesa de que no se la enduria…

Recull de les fotos de la nostra barraca, tres nits per no oblidar…

Ens veiem al setembre!

Per norma general, tothom té dies pèsims. Dies plens d’ombria, de mal humor, de peus esquerres… Jo en tinc molts i segur que tu també. Doncs hi ha una pàgina on la gent escriu les seves “desgràcies” (en alguns casos hauria de treure les cometes…) perquè els demés les poguem llegir i adonar-nos que, sí, que potser has tingut un dia patètic, peró podria haber estat pitjor…

http://www.ascodevida.com

Segur que alguna vegada el vostre company de feina us ha esternudat a prop. Contempleu aquest vídeo i veureu tot el que el vostre ull deixa de veure. El cos humà és increïble…

Després de veure aquest vídeo no us farà tanta gràcia que el del vostre costat us esternudi a sobre…

Fa un any em van dedicar aquesta cançó pel meu aniversari. Uns dies despres d’haver-la escoltat, vaig voler-la escoltar una vegada més i la vaig buscar al YouTube, vaig trobar-me amb aquest noi Rob Paravonian, vaig pixar-me de riure. Té més videos penjats, entre altres un de les cançons infantils i un altre ridiculitzant la famosa cançó de la popular serie Friends. 

Stop-motion, una tècnica que si la fas amb gràcia pot arribar a ser tan increïble com el que ha fet aquest noi japonès… Fan-tas-tic!

Fa unes setmanes va venir a inaugurar l’exposició ’30 anys d’Ajuntaments Democràtics’ el Senyor Pasqual Maragall.

No se ni com, ni perquè, em vaig trobar fent-me una foto amb ell.

Jo en realitat només fotografiava l’acte, i sense dir, ni fer res, et trobes que la persona a qui estàs fotografiant, et fa un gest amb la mà, s’acosta a tu i et demana de fer-te una foto amb ella.

Llavors et trobes allà, davant del fotògraf, rodejant amb el braç a Pasqual Maragall i fen-te una foto al costat d’una parada del mercat.

Al acabar, et dona la seva targeta i et demana que l’hi enviïs. I no et queda un altre que agafar-la i somriure.

Van passar 4 dies, fins que em vaig decidir a enviar-li un correu amb la foto. Doncs,a les poques hores em va sorprendre amb una resposta, curta, però flipant!

I ha vegades que ens passen coses estranyes a la vida, i un dia qualsevol reps una trucada que pregunta:

- Natàlia Solana?
- Sí, jo mateixa.
- Hola! Sóc en Pasqual Maragall…

I llavors et tremola la veu i les cames, t’aixeques de la cadira, t’apropes a la finestra (per no perdre ni una ralleta de cobertura) i rius tontament, per que no entens el que està passant…