Probablement una de les millors escenes que he vist en un cinema.

Salut, felicitat, llums de colors i Leonard Cohen.

Potser és uns dels quadres més emblemàtics de la història moderna. Potser el seu autor, és el pintor més complert de la història de la pintura.
Per tant, poc influirà el que es pugui dir del quadre o de l’autor a hores d’ara. No obstant, sempre és interessant entendre com les creacions passen de res a idea i de idea a materialitzar-se. El director de fotografia José Luis Alcaine, creu que la principal inspiració de Picasso a l’hora d’imaginar-se el Guernica, va ser una seqüència de la pel·lícula de 1933 ‘Adiós a las armas’, de Frank Borzage, un drama inspirat en la novel·la de Ernest Hemingway.

Hemingway i Picasso, al meu parer, dos dels creadors més grans del segle XX. Dos genis de talent desbordant que sentien la mateixa passió per la vida, l’art, la beguda, Espanya, els toros i les dones. Van coincidir pobres però feliços al París que enyoren Woody Allen i Vila-Matas. I en una paràbola fantàstica, ara l’història els uneix en un quadre i en una guerra en la que Hemingway hi va participar presencial i literàriament i que Picasso va immortalitzar com ningú.

Està explicat amb tot detall a:
Dias de cine/Guernica

Carlos Boyero (El País, 23-10-2011)

Al escuchar voces y sonidos que han regalado sensaciones impagables a tu alma quieres imaginarte el rostro y la apariencia de los seres que las han creado. Al ver sus caras, su actitud, su expresividad, su estilo, deseas que guarden similitud con lo que tú has querido imaginar. En muchos casos esas fotografías, lo que percibes o constatas en su personalidad al ver en carne y hueso a los héroes de tu mitología, guardan armonía con lo que te sugiere su obra. El bigote de Brassens, su mirada descreída, su pipa, la melena aristocrática de Leo Ferré, la cara angulosa y canalla de Brel, la forma de vestir, la expresividad y los movimientos de Sinatra, las genuinas chulería y dureza de Miles Davis (alguien cuya trompeta podía hacerte llorar pero también un macarra importante, señor arrogantemente seguro de sí mismo y de su arte, que al ser invitado a una recepción en la Casa Blanca e interrogado por una desdeñosa y enjoyada invitada sobre los méritos que había hecho un negro tan altivo para estar en lugar tan trascendente, le contestó: “Señora, yo he cambiado tres veces la historia de la música en este siglo, pero imagino que usted lo único que posee es dinero”), la hipnosis y el misterio que siempre ha desprendido Dylan, el rictus hosco y de león herido de Van Morrison, corresponden fielmente a lo que algunos de sus incondicionales sentimos al oír su música.

Llevo cuarenta años escuchando a Leonard Cohen. Esa voz, los sentimientos que describe y la forma de hacerlo siempre me han enamorado y conmovido, aliviado llagas, convencido de que está hablando de cosas que me remueven y obsesionan, regalándome imágenes auténticamente poéticas, anhelos, desolación, certidumbres, dudas, mordacidad, enigmas, erotismo, emociones y sueños. Nunca he pensado en su edad, para mí jamás ha sido joven ni viejo. Es simplemente Cohen, un género, un estado de ánimo, una genuina e inimitable visión del mundo, un eco que mantiene intacta su ancestral capacidad de seducción, un universo que comprendería y sentiría aunque no existiera la traducción de sus palabras.

El hombre de 75 años (sí, el de la gabardina azul, el que bailaba hasta el final del amor), el que recibía el viernes ese galardón principesco, estaba lógicamente encorvado, pero era un príncipe de los de verdad. Contó que los seis acordes que desprendía la guitarra de un español suicida fueron la base de todo lo que ha querido expresar en sus canciones. La hermosura, la inteligencia y la complejidad sentimental del sello Cohen son intemporales. Es un clásico. Seguirá emocionando a aquellos que se lo merezcan en cualquier época, en los próximos siglos.

i un dia… Felicitats mestre!

Quina millor manera d’acomiadar-se del teu public, que mirant a la càmera conscient de que és el teu últim vídeo.

Segons McCartney, una cançó massa orquestrada, segons Spector, una obra mestra.
En qualsevol cas, cançó i vídeo hipnòtic que s’ha d’escoltar assegut a terra amb les cames entrecreuades, els braços enrere i la ment en blanc.

Veure en directe als Nouvelle Vague, és una experiència revitalitzant.
No cura l’encostipat, però aporta aire fresc.

‘Todos diferentes, no hay dos iguales, un montón de gentes. Islas Baleares, oh, no…’ És curiós que la banda sonora d’aquest viatge no comenci amb Jaques Brel, sinó amb Antonia Font.

Sempre l’havia imaginat com una ciutat tranquil·la. Amb noies altes i rosses i rastes morenos amb auriculars. Bicicletes de colors i aparadors vermells que et conviden a entrar amb un somriure. Vaixells atrotinats i silenciosos ancorats als canals i tulipes liles de pinzellada enèrgica. I és possible que sigui així. No obstant, per sobre de tot això, per mi serà la ciutat que vaig desvestir amb el meu germà.

La de les creps gegants, la del ‘Shino está sheno’, la del japonès amb la pipa de vidre, la de la ‘Afgan room’, la dels seguidors de l’Ajax celebrant la lliga pels carrers, la del valencià amable de Greenhouse, la de les bicis sense frens, la de no tenir molt clar cap on anar i no obstant sempre trobar el camí víctimes de la possibilitat, no de l’atzar. Més enllà de la bellesa objectiva d’allò que admirem sense conèixer, les ciutats són les vivències que hi hem tingut i el record sempre va lligat amb qui les has viscut. Ha estat un viatge sense objectius clars, sense obligacions, ni coses per fer. Un viatge per la vida. Compartir-la amb els que estimem és el que ens endurem i aquesta és l’excepcionalitat del dia a dia. He tornat a tenir 19 anys, compartint moments de pubertat desapresa. Modificat les rutes lògiques per obtenir una llibertat despreocupada que ens ha recordat que tots els moments poden ser feliços. Han estat tres dies intensos, plens de detalls, petits tresors convertits en record.

De tornada, mentre volàvem, em ve al cap ‘No volveré a ser joven’ de Jaime Gil de Biezma: ‘Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde-como todos los jóvenes, yo vinea llevarme la vida por delante…’. Somric. He tornat a ser jove, i per un moment, hem aconseguit endur-nos-la. Em sento feliç pel que hem après. Tanco els ulls i recordo com rèiem mentre anàvem amb bicicleta.

De fons sona ‘Dance with me’ de Nouvelle Vague.

El Roto.

Dir avui que guanyi el millor, és decantar-se clarament cap un dels costats. El del Barça. Perquè és el millor i tothom ho sap. Ho saben a Barcelona, a Madrid i a la Xina federal.
El millor fent què? Em van preguntar l’altre dia.
Jugant a futbol (pensava que era del que parlàvem…)- vaig respondre.
Quin futbol… el del ‘tiqui-taca’? Aquest que els culés heu imposat com a pensament únic? Fer una bona estratègia defensiva (ultra-mega) i treure uns Rotwailers al migcamp per destruir, no és jugar a futbol? Em preguntava l’acalorat madridista…
Diria que no… Deixa’m pensar… mmmm… Recordo que quan anava a l’escola, jugar a futbol intentava semblar-se al que fa al Barça. Era voler la pilota, fer parets, somriure, passar-s’ho bé… A les millors escoles de futbol (fins i tot la del Madrid) també s’ensenya a ‘jugar’ amb la pilota. Potser tots els nens del món s’equivoquen i el futbol té més a veure amb els escacs i la caça de conills…
És curiós com l’ésser humà es capaç d’adaptar-se al medi. Si no puc guanyar jugant de tu a tu, encara em queda el recurs de destruir per intentar no perdre. I no només és legítim, hi ha qui diu que també és futbol. La tàctica forma part d’aquest joc i saber defensar-se també. Però quan t’excuses amb això per tapar les mancances… estàs mostrant la teva inferioritat. Si penges una fotocòpia a la paret i li poses un marc, també pots dir que és art. I ningú ho pot discutir, compleix tots els requisits per ser-ho. Però si agafes 1.000 persones i els deixes escollir entre la fotocòpia i un Van Gogh, un 99% escolliran el Van Gogh (sempre hi ha algun fanàtic). M’agradaria fer aquesta prova, amb una màquina de la veritat, i preguntar a 1.000 seguidors del Madrid, si els agradaria que el seu equip jugués com el Barça.
En poques hores algú tindrà una copa més al museu. A qui li importa. El millor equip del món té un nom que el sap tothom. I això és el que importa. Possiblement, en cas de perdre, el millor entrenador del món, aquell que dedica 2 hores diàries a llegir el que diu d’ell la premsa per preparar-se les respostes, inventarà alguna excusa surrealista per intentar conservar la poca credibilitat que li queda.
Llegeixo que fa uns anys en una Copa del Rei, va néixer el Dream Team. Alguns somien amb que avui comenci el Mou-Team. Pero de Cruyff només n’hi ha un. I de Barça també. I de moment, anomenar futbol a això que pràctica el Madrid és ofensiu per al que ens agrada aquest espectacle.
No obstant, cada vegada m’avorreix més la parafernàlia mediàtica, els tertulians malats de visibilitat televisiva (fins i tot n’hi ha un que parla en nom del Bernabeu, dels 106 mil espectadors!) i tanta tonteria per tenir-nos distrets.
En fi, que guanyi el millor.