La majoria de vegades descobrim moltes coses per casualitat. Aquesta n’és una d’elles.
Ho dedico a totes aquelles persones amants de la pluja i als amants de les boires dels demés, però no oblideu que per molt que no ho volguem, sempre acaba sortint el sol.
PD: El vídeo és fantàstic!
(perdoneu per la llargada, no he sabut resumir-ho més)
Des de que puc recordar, Cohen sempre ha estat allà. En realitat des de l’estiu de 1995. La mare d’un amic (en Gerard) l’havia descobert a la ràdio i ell s’hi havia aficionat. ‘Dance me to your beauty with a burning violin’ van ser les primeres paraules que vaig sentir del Mestre. Em va encuriosir l’aparença d’aquell senyor elegant i seriós que menjava un plàtan mentre assegurava que era ‘El teu home’. Allà va començar l’empatia amb aquest poeta convertit en cantant que ha inventat el seu propi estil musical. L’han definit com un ‘Brel melancòlic’, un ‘cantant amb corbata literària’, la banda sonora de tots els fracassos i tots els suïcidis’ o el ‘depressiu no químic més poderós del món’. Definicions incompletes que no abasten la magnitud de l’essència de Leonard. Mai s’ha reconegut un pessimista: ‘Un pessimista és algú que espera que plogui, però jo ja estic empapat’. Als qui el criticaven de cantar cançons depriments, els responia: ‘Es que estava deprimit!’; i assegura que mai ha estat capaç d’aprofundir en aquesta depressió, que l’únic que ha fet és esgarrapar la superfície de l’emoció amb la música. Però Cohen no és un nostàlgic. No mira al passat amb remordiments o satisfacció, i tampoc espera ja cap victòria, així és més fàcil, reconeix.
Va començar a escriure el dia que va morir el seu pare. Va apuntar unes frases en un paperet i les va enterrar dins d’una caixa. Després va fer poesia per interessar a les noies (en un poema de 1954, diu: ‘He escoltat que hi ha un home que diu paraules tan belles que amb només pronunciar els seus noms les dones se li lliuren’) fins que Lorca li va revelar que la bellesa es podia expressar amb paraules. A partir d’aquell moment Leonard no ha defallit en l’intent de transformar la gent i fer-la més bonica. Bonica de dins cap enfora. Amb 34 anys, i amb una brillant carrera com a escriptor per endavant, va decidir que la poesia també es pot musicar i va començar a ser Leonard Cohen.
En realitat però, ningú sap qui és Cohen. Sabem que porta 40 anys posant música a la vida amb lletres poètiques que ens expliquen la seva. Treballant cada paraula i cada acord fins arribar a una perfecció malaltissa. És algú especial que quan et parla et transporta a ’1.000 petons de profunditat’ i quan et canta et sents la persona més afortunada del món per haver descobert allò que et separa de la resta de la humanitat.
Després de 15 anys de sequia (només 2 àlbums nous) i de meditar reencarnat en ‘Jikan’, van arribar les sorpreses.
L’any 2006 la Mireia i jo, ens vam sentir afortunats per poder assistir a l’estrena del documental ‘I’m your man’ de Lian Lunson. Allà Alberto Manzano ens va apropar a l’home Cohen i Lunson ens va tornar les seves cançons en veus d’altres. Va triar com a sintonia ‘Waiting for the miracle’ i va ser premonitori. El 2007 el propi Manzano va aconseguir reunir un grapat de músics nacionals i internacionals a Sant Cugat amb un espectacle anomenat ‘Acords amb Cohen’. A destacar les versions del seu fill Adam, de Perla Batalla, de Jabier Muguruza i de Duquende. Allò va reactivar la passió per Cohen tot i que érem conscients de que aquelles versions en directe serien el que més aprop estaríem mai del mestre. Però no va ser així. Per algun motiu (em nego a pensar que només per problemes econòmics) va tornar als escenaris. El miracle havia arribat.
Hem tingut la sort de veure Cohen en directe 3 vegades. 7 hores (no podia ser d’una altra manera) màgiques i cada una d’elles especials per algun motiu. Benicàssim va ser la incertesa. La inesperada reaparició d’algú a qui ja no esperes veure i de sobte torna en un espai que no li pertoca. Vaig trigar a reaccionar quan va aparèixer a menys de 3 metres saltant i rient (i amb una cara identica a la del meu avi). Ens va encantar (amb tots els significats de la paraula). No oblidarem mai la seva ‘presència’. Va ser només una hora, però va ser més intensa que moltes de les experiències vitals que havia tingut fins aleshores. Perquè quan Cohen canta, no ho fa pels demés. Ho fa per a ell i per això penetra tan endins. Quan vaig arribar al FIB, Leonard era el meu ídol. Quan vam marxar, Cohen estava dins nostre. Va entrar tant profundament que sé mai més marxarà.
Cap Roig va ser la màgia de l’espai, ‘el somni d’una nit d’estiu’ (que diria Shakespeare). Només va faltar la lluna plena que il·luminés el castell (amb senyera inclosa). Dues mil persones vam escoltar, vam sentir, més de tres hores de concert. Poemes, cançons plenes de bellesa, ritme, autoritat i veritat. El vam veure ajupir-se, saltar i treure’s el barret cada vegada que algun dels seus músics feia un solo. Guitarra en mà, ocupava tots els forats buits de la nostra ànima i curava totes les ferides del nostre cor. Coneixedor de que totes les foscors tenen esquerdes, ell ha trobat la manera de colar-hi, encara que sigui per uns instants, la llum. Va ser l’ídol humil que escoltava amb atenció, el que parlava amb veu clara i neta quan deia: ‘No sabem quan tornarem i per això hem vingut a donar-ho tot’. Generós i genial, es va mostrar com el gran pessimista que sap riure’s de la vida. Va recuperar l’esplèndida ‘Lover, lover, lover’ i ens va guiar a l’altre costat, allà on els somnis mai es faran realitat, allà on hi reposen els vençuts que continuen esperant trobar una veritat que mai arriba però que, malgrat tot, caminen amb el cap alt i sense mirar enrere. Una veritat a la que Cohen ens acosta, amb la força d’unes paraules que parlen d’alguna cosa certa a la que tu no pots arribar sol. Les seves cançons s’apoderen del teu organisme i l’omple de llàgrimes trencadisses gràcies a una veu que encara sembla aquell retrò que surt del metro tot i que ha adquirit inequívocs matisos de xiuxiueig.
S’estima a Leonard Cohen. Es pateix per Leonard Cohen.
I va arribar a Barcelona. El dia del seu 75 aniversari. L’últim concert a Europa. Amb la Mireia sabíem que seria una nit especial. No seria com Benicàssim, ni com Cap Roig. Era un escenari massa fred, massa gran i segurament estaríem massa lluny. Malgrat tot no ens ho volíem perdre. I a més venia en Gerard. Era com tancar el cercle. Coneixedors de la transcendència del que passaria aquella nit (una d’aquelles experiències que revius amb els néts), vam voler arriscar-nos i apropar-nos fins on ens deixessin. I ens van deixar arribar fins a l’escenari. Ens vam fer unes fotos i ens vam asseure a la primera fila de la graderia esquerra (que estava estranyament buida). Més a prop del que havíem pogut somiar (més que a Cap Roig i una mica més lluny que a Benicàssim). I així va començar una de les nits més màgiques que mai viuré; i la vaig gaudir plenament (i amb la gent adequada) conscient de que seria així.
Puntual com sempre a les 21.30h va saltar (mai millor dit) a l’escenari. Més apagat que de costum (75 anys i 175 concerts de 3.30 h en any i mig potser i tenien alguna cosa a veure) va rebre una esglaiadora ovació d’un públic entregat i lleial amb masses hores acumulades de culte privat.
‘Dance me to your beauty with a burning violin’ altre cop les paraules hipnòtiques van ressonar més emotives que mai, plenes de pau interior i gratitud. Va mostrar la melangia que atorga l’edat i el saber que s’està de tornada de tot. Ens va regalar cançons confidents i curatives; cançons per emocionar i transcendir que cada un de nosaltres es va fer seva. Ho va fer tot. Fins i tot el més increïble. Va fer silenci. Dotze mil persones callades, només quan ell parlava, quan recitava, quan es treia el barret. Casi sempre va estar dalt de l’escenari. Protagonista a vegades, altres no. Però només es va quedar buit quan ell no hi era. Després de ‘Bird on the wire’ va dir: ‘Gràcies per les vostres felicitacions, no sé quan tornaré a celebrar-ho així’. I nosaltres li vam respondre amb un ‘Happy birthday’ voluntariós i sincer, mentre ell somreia com si allò no anés amb ell. Com si no semblés creure que tot el que fa és meravellós.
Van ser 30 cançons increïbles. Totes conegudes i escoltades fins a l’avorriment (de dia, de nit, a l’hivern, a l’estiu, amb sol, amb pluja…, ja em perdonaran els meus companys de feina) durant els últims 15 anys. Però poques vegades han aconseguit encongir-me l’estómac i ennuegar-me els ulls com dilluns. Ha retocat i enriquit cada peça meticulosament amb un conjunt de músics i vocals magnífics (Javier Mas es mereix menció a part) que combinats amb la seva veu daurada, acaricien la perfecció. El ladies’ man, el seductor, l’antiheroi que buscava inspiració teclejant la mítica Olivetti a Hidra rodejat de bohemis i de Marianne, s’ha convertit en un ancià entranyable capaç de desmuntar-te amb una sola paraula. Ha buscat incessant la veritat en la religió i finalment l’ha trobat en les paraules i la música i ens la regala sense esperar res a canvi. Se’l veu feliç i humil. Com algú que està allà per escoltar més que per parlar. Cohen va ser la calma, l’esperança en la bondat, l’entrega absoluta, la FELICITAT compungida dins del pit. Leonard és la liturgia dels laics, les seves lletres són el mantra dels agnòstics. Si Déu existeix, segur que té la veu de Cohen. I possiblement el seu somriure.
Crec que mai podrem agrair-li el massatge interior que ens va ofrenar amb aquest concert. Durant l’Hallelujah vaig veure un senyor d’uns 60 anys com aixecava els braços i li donava les gràcies entre llàgrimes. Al seu costat una noia d’uns 16, ballava amb els ulls tancats a molts quilometres d’allà. Just davant nostre (a un parell de metres) el seu fill Adam i la seva filla Lorca se’l miraven amb la devoció amb que només es pot mirar algú a qui admires. Aquesta és la grandesa del mestre. El que ell fa no són cançons, són una altra cosa que et transporta a algun lloc on tot està tranquil. L’Hallelujah, et fa caure de genolls i alhora et fa riure molt fort. Com diu Bono: ‘ Hi ha gent que fa portes, fusters. Hi ha gent que arregla els arbres, altres són lampistes. Altres metges, infermeres. Leonard Cohen és un escriptor de cançons’. La interpretació magistral de Suzanne entre espelmes o la mirada perduda (dins d’un ulls verds plens de saviesa) a l’horitzó a ‘The Partizan’, són imatges que recordaré per sempre.
Les quatre últimes cançons amb tota la gent de peu és una experiència que m’emociona encara ara.
No volíem que marxes, no volíem que allò acabés. Perquè sabíem que aquella era l’última vegada.
Però al final dels bisos, va somriure un cop més dins del seu impecable vestit gris, i amb el barret a la mà es va acomiadar com ho fa la gent que sap que no tornarà. Que sap que no pot tornar.
Finalment la seva silueta humana d’etern estranger va desaparèixer entre les cortines. Ens va deixar orfes de la persona i es va tornar a convertir en la modulació vocal que ens ha acompanyat sempre. Perquè Cohen és (i serà) una veu i sobretot un sentiment. Vam sortir d’allà com un ramat de feligresos desorientat després d’albirar l’última epifania del seu profeta.
Passen els anys, però Cohen sempre està allà. Per sempre més estarà aquí, assegut al Chelsea hotel amb el seu impermeable blau, mirant per la finestra els ocells del filat, menjant les taronges de Suzanne i xiuxiuejant ay, ay, ay, ay amb aquest somriure ple d’innocència mentre flexiona els genolls i dansa al ritme del seu Vals Vienès.
Gràcies i fins sempre mestre. Et trobarem a faltar.
Dudam dam dam…
Una manera molt currada de fer un homenatge al Michael Jackson, fet per només dos persones (el que canta surt replicat 6 vegades…)
Sobre MIchael Jackson, no faré cap comentari, però aprofitaré fragments d’altres per expressar el meu propi:
Juan Carlos Escuder (Público 27/06/09)
La muerte es la mejor asesora de imagen. Basta con que uno acabe con el fatigoso trabajo de respirar para que lo que no se le pudo perdonar en vida le sea disculpado en su úbito. Con Michael Jackson no ha habido excepciones. El rey del pop se ha convertido hoy en una leyenda cuando ayer seguía siendo un arruinado pederasta, un tipo genial bastante tarado, que se habÌa montado en casa un Port Aventura para que los niños se le acercaran como a Jesucristo pero tocando. La muerte lo suaviza todo. No es que estuviera obsesionado con los críos; es que quería ser Peter Pan. Antes de dejar este valle de lágrimas, Jackson había perdido el negro de su piel y su nariz.
Pilar Rahola (La Vanguardia, 28/06/09)
El gran cantante que revolucionó la escenificación musical y arrasó en los hit parades tanto como en el corazón de millones de personas, fue un ser roto, eternamente atrapado entre sus complejos, sus miedos patológicos y sus bajos instintos. El rey negro del soul acabó siendo el esclavo blanco de una mente a todas luces quebrada, que jugó con niños a ser Peter Pan, se sumergió en las profundidades más escabrosas de la existencia, y blanqueó su piel, quizás para no recordar los maltratos de su negrísimo padre.
És un dia qualsevol entre setmana de fa tretze anys. Comença a fer calor. S’apropa l’estiu i planegem marxar de vacances. Però demá toca cole. Com cada vespre, em dutxo i em poso el pijama. Mentre els pares preparen el sopar, la televisió està engegada. El germà, estirat al sofà, canvia de canal. M’assec sobre la taula del menjador, i miro la televisió encuriosida. Fan un reportatge sobre un cantant, i l’entrevisten. Recordo perfectament el que vaig pensar tot just veure la cara d’en Michael Jackson: és un noi o una noia? Amb la seva llarga caballera, llisa i de color negre intens, blanquinós i vestit de vermell. Crea un morbo extrany. Al nadal seguent em regalaren el casset de Bad, i des d’aleshores he seguit més que menys la seva trajectòria musical.
Era un geni. Creador, idealista, líder i generador de masses. Un crack. I ho sento pels sensacionalistes que no saben reconeixer l’autèntic talent. Ell en tenia. Era i seguirà sent el REI.
P.D: ho he fet, Jordi!
Recordo perfectament el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó, el Fiat Unno, una freda nit de febrer, és la meva, ell és únic, ja falta poc….
Senzillament, m’encanta.
Fa un any em van dedicar aquesta cançó pel meu aniversari. Uns dies despres d’haver-la escoltat, vaig voler-la escoltar una vegada més i la vaig buscar al YouTube, vaig trobar-me amb aquest noi Rob Paravonian, vaig pixar-me de riure. Té més videos penjats, entre altres un de les cançons infantils i un altre ridiculitzant la famosa cançó de la popular serie Friends.
De tant en tant i de forma absolutament inesperada, reps una patada a l’esòfag (com diria Albert Espinosa) que et desperta de la rutina diària. Pot arribar per qualsevol dels sentits (olfacte, tacte, vista, oïda i gust) però l’efecte és similar. Un estrany plaer que t’ompla l’organisme i el recobreix amb una fina capa d’optimisme i benestar. Evidentment és momentani, però mentre dura arribes a creure’t la il·lusió de que tot té algun sentit.
Fa un parell de mesos vam descobrir al fantàstic Yuri Mykhaylychenko acompanyat dels seus amics Cosmonautes (http://www.cosmonautas.com/) i com acostuma a pasar, quan topes amb algú amb talent, ens hi hem enganxat.
Us recomanem especialment ‘Echar de menos’ (vídeo) i ‘Yo no hablo del cielo’.
Si us agrada podeu veure’l en directe cada dijous a les 23h al Cafè Teatre Llantiol.
Brutal!
