El plantejament és senzill… una mica de reflexió, sentit comú i MENYS HIPOCRESIA.

Assistim perplexos i estupefactes a una de les etapes més baixes, des del punt de vista moral i ètic, de la nostra democràcia. També és cert que un gruix important de la ciutadania ha perdut la capacitat de perplexitat i estupefacció davant la llarga llista de casos de corrupció política que esporàdicament es van succeint. L’Estat espanyol no és un dels que destaqui precisament per la pulcritud i incorruptibilitat dels seus dirigents…

La denominada “trama Gürtel” és l’últim d’aquests casos amb el que últimament esmorzem cada dia i que, de ben segur, ens té més d’una sorpresa amagada fins que s’arribi (si es que s’arriba…) al fons del pou destapat pel jutge Garzón. Un pou d’aigües brutes i mig putrefactes que cada cop fa més pudor i del qual encara no sabem la seva profunditat exacta.

És llarga la llista de dirigents del PP als que ja han esquitxat aquestes aigües: Francisco Camps (President de la Generalitat Valenciana), Ricardo Costa (Secretari General del PP Valencià) i Luís Bárcenas (Tresorer del PP), serien els més destacats entre d’altres. Tots tres es troben, a data d’avui, imputats en les diverses causes obertes als tribunals. Diumenge varem conèixer una possible nova incorporació: Rita Barberà (Alcaldessa de València), que ahir mateix es defensava de les últimes informacions publicades sobre els presumptes regals que havia acceptat de part de la trama empresarial de Francisco Correa (àlies “El Bigotes”) amb arguments tan sòlids i de tanta alçada moral com “Todos los políticos, desde el primero al último, reciben regalos“.

La direcció del PP i tota l’organització en ple tanca files en defensa i suport dels implicats fent bandera de la “presumpció d’innocència” i carregant contra jutges, govern central i mitjans de comunicació no afins, com autèntics responsables de la “gran conspiració anti-PP” orientada al desprestigi i desgast dels seus dirigents i de la primera força d’oposició.

Com dèiem al inici, el grau de responsabilitat i alçada moral dels dirigents polítics és una variable de pes alhora de mesurar el nivell de maduresa d’una democràcia. En més d’una ocasió m’he postulat favorable a aquella frase que diu “Cada país té els polítics que es mereix”, però, tot té un límit no?… permeteu-me que en aquesta ocasió em la qüestioni.

En aquest sentit, també li podeu fer una ullada a la Editotiral d’avuí de EL PAÍS:

“El mundo al revés“. Editorial, EL PAÍS 21-07-09.

No calen gaires paraules…

I aquests són els que han guanyat a Europa…

Obertura d’Iñaki Gabilondo (Informativos Cuatro 04-06-09):

20090604ctoultpro_44

http://www.cuatro.com/noticias/videos/opinion-gabilondo-junio/20090604ctoultpro_44/

YES, HE CAN!!!

Tal i com ens apunta el Gabilondo sembla que el canvi comença de debó.

Obama va pronunciar ahir un discurs sense precedents.

No calen gaires paraules, veieu el vídeo!

I si us voleu descarregar el discurs sencer en castellà, també val la pena invertir 5 minutets en llegir-lo… 

Discurs d’Obama a El Cairo (format PDF descarregable)

El proper diumenge dia 7 de juny estem cridats a les urnes per escollir els nostres representants al Parlament Europeu, màxima institució de la denominada Unió Europea.

No resulta gaire difícil preveure quins seran dos dels titulars més destacats del dilluns dia 8:
1. Les baixes quotes de participació, que amb prou feines assoliran el 40%.
2. L’aclaparant victòria de la dreta.

Ara mateix, no sabria quin qualificar-vos de més trist. Cadascú d’ells per separat ja ho és, però sumats resulten una autèntica hecatombe.

Que la desafecció política de la societat europea en el seu conjunt experimenta un creixement exponencial no és cap secret. És aquest un anàlisi complex en el qual uns fan recaure tota la culpa sobre la classe política i els altres acusen a la ja més que utilitzada crisi de valors i de consciència social i ciutadana. Sóc dels que prefereixen recórrer a sentències més salomòniques com aquella que diu que “cada societat té els polítics que es mereix”.

Respecte a la previsible victòria de la dreta, al conjunt dels 27 estats que actualment conformen la UE, també podríem fer força anàlisis i valoracions exhaustives dels motius concrets. Bàsicament permeteu-me que apunti algun dels més evidents:

a) El marcat context de recessió econòmica que patim constitueix un excel·lent pilar de fonamentació per fer calar el discurs de polítiques econòmiques de tall conservador i neo-lliberal.
b) La socialdemocràcia europea porta anys immersa en una profunda crisi, gairebé patològica i crònica, per la manca de lideratges clars i d’un discurs coherent.
c) La resta de forces progressistes i d’esquerres també experimenten des de fa temps una creixent fragmentació i dispersió ideològica que allunya cada cop més el seu discurs de la ciutadania i impedeix la formació de majories suficientment representatives i amb capacitat de govern. La dreta això no ho té, ells sempre van plegats.
d) Per últim, i no per això menys important, la dreta no es queda a casa, aquests diumenge aniran a votar, no ho dubteu.

Tal i com està el panorama, a vegades un no té massa clar de què és i quina seria la millor opció a triar, el que si que tinc molt clar és de què no sóc. Pot resultar trist, però en ocasions, com en aquesta, més que anar a votar a favor d’algú es fa necessari fer-ho en contra dels altres.