God save the truth!

Dublín maig 2010

Orwell s’equivocava… tots serem ‘gran hermano’…

He dubtat. Però finalment he col·locat el vídeo arriscant-me a que molts de vosaltres no entreu mai més en aquest blog. Ho entendria. Al final però, he pensat que aquest post no s’entendria sense l’opció de veure l’anunci.

En primer lloc vull deixar clar que segurament no en tinc ni idea de publicitat i que molt possiblement aquest espot farà guanyar unes quantitats infames de diners als anunciants. La pregunta és perquè a un anunci collonut ja existent (Anunci Nocilla estiu 2010), se li ha d’afegir un personatge mediàtic per donar-li força?. M’imagino als que van tenir la idea, asseguts als seus despatxos bevent Mirinda light i convencent als clients amb un: ‘L’important és que s’en parli…’. Molt bé, doncs parlem-ne.

Suposo, que un dels primers objectius de la publicitat és informar al consumidor. El segon podria ser el de generar demanda o modificar les tendències de la demanda existents. Seguint aquest ordre, el tercer hauria de ser el de no perdre el sentit del ridícul. Arribats a aquest punt, voldria dir una cita de Chéjov que acostumo a respectar: ‘ Deu meu, no em deixis jutjar allò que no comprenc o no conec. No em deixis ni tan sols parlar-ne’. Conscient doncs d’endinsar-me en un ‘berenjenal’, frívol, subjectiu i amb arguments dubtosos, continuem.

El primer cop que algú de mitjana edat veu aquest anunci, la primera reacció és mirar al voltant (com qui no vol la cosa) a veure si detectes la càmera oculta que segur t’està filmant. Al cap d’una estoneta de comprovar que la teva intimitat segueix intacta, fas una segona visualització (a poder ser sense parpellejar).

Brutal!

M’imagino a Don Draper (Mad Men) agenollat davant del televisor i picant amb el puny a terra parafrasejant a Taylor (Charlton Heston a l’escena final de ‘El planeta dels simis’) i cridant (desesperat però sense perdre aquell sexappeal) ‘Jo us maleeixo, jo us maleeixo!.

Utilitzar un ‘producte’ prefabricat, i reconvertit en cantant amb estètica del protagonista de ‘El lago azul’, com a imatge de Nocilla, no ho trobo massa encertat. Ni tant sols tenint en compte la màxima de Maquiavel (amb la qual estic en total desacord) de que ‘el fi justifica els mitjans’. Segons una amiga publicitària -que no publicista- (ometré el seu nom per evitar-li l’ignomínia pública), l’anunci en qüestió es perfecte (en realitat les seves paraules literals van ser: ‘bona campanya’) perquè ‘això és el que ven’. És exactament la mateixa excusa que utilitzen els ‘capos’ d’algunes cadenes per justificar la seva ‘teleporqueria’. ‘És el que la gent demana’ diuen mentre es toquen els genitals prenent el sol a la platja i s’engreixen els seus comptes corrents.
‘Estupendu’, tot si val si a canvi reps una suculenta recompensa econòmica (el que en paraules publicitàries vindria a ser ‘assolir els objectius previs de màrqueting). Estic segur de que si a alguna ment brillant se li acut retransmetre en directe l’execució d’algun pres de Guantànamo, tindria una audiència brutal. És com aquella paràbola en la que l’amo donava un menjar exquisit al seu gos i aquest marxava fastiguejat. En canvi quan li donava les sobres l’animal engolia satisfet. No descartem doncs que el nostre pal·ladar s’hagi acostumat a les sobres que amablement ens ofereixen els nostres amos.

En qualsevol cas, centrem-nos amb el personatge en qüestió.

O sigui… no pot ser. Aquest paio (‘rizitos de oro’) no pot ser que sigui així. En serio. No m’ho crec. Prefereixo pensar que és un paper com el de Mourinho. No em crec que algú voluntàriament faci els gests que fa aquest noi (caracteritzat com Harpo Marx per cert) davant de l’ordinador. Algú que riu d’aquesta manera sense parar, o està desequilibrat o està fingint o està fumat. I cap de les tres coses encaixa amb el producte.
I la guitarra? Si fins i tot jo que no la sé tocar, m’he fixat en com l’agafa. He vist Clicks de Famobil, amb més mobilitat als dits que aquest senyor!
I aquells crits, de pollastre sense cap, sense venir al cas?(no us perdeu sobretot els segons 0:21 i 0:43 (però que carai diu!).

Una llàstima. Com deia abans, si li treus a ‘Harpo’ l’anunci ho té tot. Una música enganxosa (que en l’anglès de l’anunci de l’estiu sonava realment bé), gent jove i divertint-se, ritme, color, alegria, dinamisme… en definitiva els valors de la Nocilla de tota la vida. Per tant, que hi pinta aquest paio aquí el mig. A qui vol enganyar! Des de ‘Sensación de vivir’ que no veia una estafa semblant (suposo que tots recordareu a Brandon i companyia fent-se passar per adolescents…).

Entenc que els publicitàris (per corporativisme o lobotomia col·lectiva) l’excusin amb la màxima de: ‘per vendre el que calgui’. La mateixa amiga (la publicitària -que no publicista-) fins i tot cita a un dels grans, en comunicació empresarial, el senyor Carlos de la Guàrdia per seguir argumentant: ‘utilitza un famós en una campanya quan no sàpigues què dir’. El problema és que l’anunci ja deia el que havía de dir sense necessitat del famós. M’imagino que per seguir amb la línia per al pròxim anunci de Nocilla blanca, agafaran a Sergio Ramos que també és mediàtic i té bona tirada.
Total, que a qui ha estat capaç de proposar ‘Harpo’ com a esquer, que li donin un Lleó d’or que sense cap mena de dubte; se’l mereix. Un crack el tio…

En fi, o retiren aquest anunci ràpidament o serà la millor campanya de la història per a Nutella.

Ho sento, no ho he pogut evitar… (va dir l’escorpí a la tortuga).

De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant.

Oscar Wilde (1854-1900) Dramaturg i novel·lista irlandès.

Fins Aviat Familia!

No surprises – Radiohead

…

Sense alarmes i sense sorpreses
…

Silenci

Aquest és el meu últim atac,
el meu últim mal de panxa
sense alarmes i sense sorpreses
…

Quina casa tan bonica, i quin jardí tan preciós

Sense alarmes i sense sorpreses,
sense alarmes i sense sorpreses,
sense alarmes i sense sorpreses,
si us plau

‘Escric això mentre és viu per conjurar el que no vull pensar’. Així va començar fa uns mesos el seu article Isabel Coixet sobre Dennis Hopper.  Explica en ell tot el que li ha vist fer o han compartit començant les frases amb un ‘voldria que…’. Fa poc va escriu-re, que està satisfeta amb ella mateixa per haver pogut escriu-re tot allò abans de que Hopper morís. Sovint, esperem massa a dir les coses.

Deixeu-me que us expliqui una història, la banda sonora de la qual està composada per 3 cançons: Everybody Knows, One of us cannot be wrong i If it be your will, de Leonard Cohen (com va dir algú, ‘un cop l’has descobert, per què has d’escoltar una altra música?) de l’àlbum Live in Concert de l’any 1994. És la música que escoltava quan tot va començar i la que encara avui continuo escoltant.

És difícil explicar el vincle que s’estableix amb els animals. Bé, potser el que és difícil d’aconseguir és que algú incapaç de generar aquest sentiment ho entengui.

Recordo perfectament que era de nit i era desembre. Jo estava a punt d’entrar a casa quan vaig reconèixer la mare entre la foscor amb una cistella i un somriure. Dins d’ella un petit Cocker spaniel marró i amb llaaargues orelles mirava esporuguit. El seu nom seria Woody (en honor a Allen). Fa gairebé 16 anys i mai ens hem separat. Sempre ens hem fet companyia amb silenci (a cap dels dos ens agrada parlar massa). La nostra via de comunicació son les carícies. Jo l’acaricio i ell es deixa i als dos ens agrada el nostre paper.

Ha estat, possiblement, el millor gos del món. I ho sap perquè li acabo de dir. I per si en tenia algun dubte, la Mireia també li ha dit. I ella no menteix en aquestes coses. També li he confessat moltes altres veritats que segurament no ha entès, o potser sí perquè mentre el parlava ell em mirava als ulls i assentia amb el cap.

De vegades necessitem parlar encara que no ens entenguin. De vegades no calen paraules per explicar les coses.

Escric tot això mentre l’acaricio. Ell descansa tranquil. Podria estar a qualsevol altre lloc, però com sempre continua al meu costat.

Sé que no trigarà massa a marxar. Fa mesos que ens mentalitzem però no estem preparats (dubto que algú pugui prepar-se per una cosa així). M’ha tocat ja plorar la mort de gent estimada. I continuo pensant amb ells. Continuen dins meu. Que bonic seria no haver d’acomiadar-te mai d’ells.

Estic segur que ningú pot arribar a creure que un animal pugui ser una persona. No obstant també estic segur que el vuit que pot deixar un animal pot ser tan gran com el que deixa algú proper.

Fa anys que Woody és va convertir en senyor Woody. Elegant, bon nedador, pare de 6 cadellets amb la Poma, carinyós a la seva manera, independent. Mai s’ha mostrat massa simpàtic amb qui no coneix (diuen que amb això ens assemblem), discret, cabessut i sobretot company. Recordo com li agradava treure el cap per la finestra i mossegar l’aire. Com li agradava banyar-se al mar (o a qualsevol recinte amb aigua) i dormir als meus peus.

Com tants trossets que anem deixant pel camí, el Sr. Woody s’endurà una part de mi i jo me’n quedaré una de seva.

Bona nit senyor.

Fins sempre.

La teva persona de companyia.

‘Pa amb tomàquet i botifarra’, amb aquest titular el mestre Basses va publicar el passat dijous, un fantàstic artícle a El Periódico de Catalunya. Entre d’altres coses deia:
‘… un grup de sensacionals jugadors catalans i/o del Barça estan portant el futbol espanyol al cim del món. Amb independència del que acabi passant, el Barça ha aportat al futbol mundial no només una generació de futbolistes sensacionals sinó també uns futbolistes sensacionals que juguen amb un estil reconeixible, el segell Barça, mal que li pesi a Fernando Hierro.

… Xavi i Iniesta marquen els temps dels partits com no ho ha fet cap altre mig camp a Sud-àfrica. Com va dir Casillas poc abans del 0-2 quan li preguntaven per Messi: «L’únic que m’amoïna és que Xavi tingui el dia». I Xavi juga amb la pilota com vol, perquè «si tu tens la pilota, l’altre no la té». En detalls com aquest, la mà de Cruyff és molt més visible en la selecció espanyola que en l’holandesa.
Per tot plegat, perquè l’admiració mundial per aquests nanos és un reconeixement al planter del Barça i perquè en els orígens d’aquest estil hi ha una llarga seqüència Montal-Cruyff-Núñez-Guardiola-Van Gaal-Laporta,…’
Antoni Basses

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Però sí que va lligat a les emocions. De vegades el que t’alimenta l’ànima et genera contradiccions racionals. Com ja vaig explicar en l’article anterior, que vulguis que l’equip que (subjectivament) fa el millor futbol guanyi, no et convertix necessàriament en simpatitzant del país al que representa, ni el que històricament aquest representa. I més si l’equip en qüestió desprèn valors que abans no tenia (ni volia tenir… es preferia, ‘la garra’, ‘la furia’, les jerarquies blanques al vestidor… al treball, l’humilitat, l’esforç, la companyonia…) i que repercuteixen directament en el joc. Amb aquesta nova imatge del Tiqui-taca, (començada pel savi Aragonés i polida pel gèlid Del Bosque) la Selecció Espanyola ahir va jugar un dels millors partits que recordo d’un Mundial. Possiblement els culpables son els 7 (6 si no voleu contar Villa) jugadors del Barça (del seva pedrera vull dir) que van participar-hi com a titulars. Que el primer cop que s’arriba a la final d’un Mundial sigui amb l’estil i els jugadors del Barça és brutal (i indigest per a alguns), però que a més el jugador que marqui el gol sigui un símbol català i del Barcelonisme (i de pagès!), no té preu.

No sé si guanyaran la final o no. Tampoc ho celebraré. Com tampoc ho vaig fer quan Alemanya, França o Brasil van guanyar. Senzillament vaig gaudir amb aquelles finals, amb aquells jugadors, amb aquell joc. El futbol és això, un espectacle esportiu on no sempre guanya el millor, però on el que juga millor mai perd.
I dimecres va guanyar el millor. I jo vaig gaudir de l’espectacle. Perquè m’agrada el futbol com a esport i en concret aquesta manera de jugar-lo. Que el món sencer es rendeixi a l’estil Barça (cultura culé), i l’entenguin com a referent d’aquesta selecció i d’aquest esport és un orgull. Després del partit però, no em vaig sentir, ni orgullós, ni eufòric, ni el centre de l’Univers com quan el Barça guanya la Champions. Perquè quan guanya el Barça també ho fa la meva cultura, la meva llengua i en certa manera el meu País. Per això dimecres després de l’espectacle, al contemplar les places de Catalunya tenyides de vermell, a l’escoltar pels carrers els crits de “¡Yo soy español, español, español!” i al veure els balcons plens de banderes espanyoles, em van tornar les arcades, la ‘grima’ i la urticària d’anys anteriors. Segurament no és la realitat sinó una interpretació, només hi veig el que no m’agrada com quan et mires al mirall abans d’una cita important. Suposo que la memòria associa les imatges i les tripes en dictaminen la sentència. Potser que tot es barregi i s’intenti unificar al crit de ‘España somos todos’ és un preu massa alt que ni tan sols el millor futbol justifica.

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Segurament Espanya ja no és Españ.ña (així, amb la ñ geminada com diu Jordi Puntí) i Cataluña encara no és la Catalunya que somiem (amb selecció nacional inclosa). Però la diferència entre Catalunya i Espanya és tan gran que qualsevol intent d’unió sembla una broma. I potser Catalunya no és el Barça, però Espanya i Barça son paraules que juntes fan mal, encara que avui tinguin la mateixa cara i practiquin el mateix futbol. Costa de pair que gent que critica un model i uns jugadors ara surti pels carrers amb banderes corejant els seus noms ‘porque España és una!’. En el fons tots sabem que no és així. Perquè allà Puyol és Pujol i Xavi és Savi i Cesc és Cecs… i aquest lamentables detalls ens allunyen.

Pateixo una espècie de trastorn bipolar transitori. Segurament se’m barregen coses. Però em regira l’estómac que Catalunya s’engalani amb banderes d’un país que constantment ens falta al respecte. Encara que sigui en nom de l’esport. Possiblement els futbol és futbol i la resta son altres històries. No ho sé. De vegades, com diu Coixet, no tens ganes d’argumentar, només vols dir que hi ha alguna cosa que no t’agrada i punt. Segurament és molt més important que demà s’omplin els carrers amb senyeres i que amb una sola veu cridem ben fort que nosaltres decidim. Que no ens agrada la imatge irreal que malintencionadament transmeten del nostre País i que va quallant en una part de la societat espanyola. I diumenge que guanyi el millor. I qui vulgui que surti a celebrar-ho amb samarretes de Hierro, Raúl o Camacho. I que dilluns aquests mateixos tornin a l’esquizofrènia habitual i continuïn bordant que ‘Pujol és un ‘catallufo’ que se baja las medias para esconder la rojigualda’, que ‘Savi és un enano polaco que duerme los partidos y aburre’, i que l’impotència els faci inventar ‘Villaratos’. Perquè el futbol és futbol. Suposo… No ho sé.

El que sí que sé, és que la banda sonora d’aquest selecció ja no és ‘Paquito el Chocolatero’, sinó que la pilota balla amb ‘Cavatina’ de John Williams. I això és gràcies a valors i a gent d’aquí. I ja no demano que ens entenguin, però em fot que ni tan sols ho reconeguin. El que està clar, és que dimecres per sopar no hi va haver ‘bocata de calamares’ amb ‘callos’, sinó pa de pagès amb tomàquet i botifarra encara que a alguns se’ls indigesti.

Després de tants anys d’incomprensió, per part de molts dels que em rodejaven (especialment dins del món del futbol), al mostrar la meva indiferència per ‘La Roja’. Després de tants mundials tenint com a favorit a qualsevol altre equip (per raons exclusivament futbolístiques, o no…), l’Alemanya de Karl-Heinz Rummenigge, el brasil de Zico, l’holanda de Gullit, la França de Zidane… Per fi algú, ha estat capaç d’explicar simple i clarament el perquè d’quest acte tant il·lògic, irreverent i reprovable de no sentir-te identificat pel suposat país que et representa.

Us deixo un fragment de l’escrit ‘La pasión ya tiene sentido’ del profeta Carlos Boyero (El País, dissabte 12 de juny 2010):

“Nunca he sentido desencanto con la selección española, ya que jamás estuve encantado con ella. No por sectaria militancia antinacionalista, sino porque la admiración y el amor eran imposibles. Detestaba eso tan abstracto de la furia. También el triunfalismo estúpido, la fatigosa verbena patriotera asegurando los imposibles milagros, el victimismo, el baboseo, el discurso paleto de los corifeos y la indignación de las plañideras ante esa conjura de los elementos que siempre se cebaba con España, la imagen grotesca de Manolo el del Bombo. Pero hace dos años la Bella desterró a la Bestia. Es precioso ver jugar a esta selección. Sería impagable para la estética y para la ética del fútbol que ganara el Mundial.”

I així estem, amb l’estranya sensació de sentir-me proper a una selecció tant històricament llunyana (futbolística i culturalment parlant), gràcies a la màgia del futbol.

Força i olé!