‘Escric això mentre és viu per conjurar el que no vull pensar’. Així va començar fa uns mesos el seu article Isabel Coixet sobre Dennis Hopper.  Explica en ell tot el que li ha vist fer o han compartit començant les frases amb un ‘voldria que…’. Fa poc va escriu-re, que està satisfeta amb ella mateixa per haver pogut escriu-re tot allò abans de que Hopper morís. Sovint, esperem massa a dir les coses.

Deixeu-me que us expliqui una història, la banda sonora de la qual està composada per 3 cançons: Everybody Knows, One of us cannot be wrong i If it be your will, de Leonard Cohen (com va dir algú, ‘un cop l’has descobert, per què has d’escoltar una altra música?) de l’àlbum Live in Concert de l’any 1994. És la música que escoltava quan tot va començar i la que encara avui continuo escoltant.

És difícil explicar el vincle que s’estableix amb els animals. Bé, potser el que és difícil d’aconseguir és que algú incapaç de generar aquest sentiment ho entengui.

Recordo perfectament que era de nit i era desembre. Jo estava a punt d’entrar a casa quan vaig reconèixer la mare entre la foscor amb una cistella i un somriure. Dins d’ella un petit Cocker spaniel marró i amb llaaargues orelles mirava esporuguit. El seu nom seria Woody (en honor a Allen). Fa gairebé 16 anys i mai ens hem separat. Sempre ens hem fet companyia amb silenci (a cap dels dos ens agrada parlar massa). La nostra via de comunicació son les carícies. Jo l’acaricio i ell es deixa i als dos ens agrada el nostre paper.

Ha estat, possiblement, el millor gos del món. I ho sap perquè li acabo de dir. I per si en tenia algun dubte, la Mireia també li ha dit. I ella no menteix en aquestes coses. També li he confessat moltes altres veritats que segurament no ha entès, o potser sí perquè mentre el parlava ell em mirava als ulls i assentia amb el cap.

De vegades necessitem parlar encara que no ens entenguin. De vegades no calen paraules per explicar les coses.

Escric tot això mentre l’acaricio. Ell descansa tranquil. Podria estar a qualsevol altre lloc, però com sempre continua al meu costat.

Sé que no trigarà massa a marxar. Fa mesos que ens mentalitzem però no estem preparats (dubto que algú pugui prepar-se per una cosa així). M’ha tocat ja plorar la mort de gent estimada. I continuo pensant amb ells. Continuen dins meu. Que bonic seria no haver d’acomiadar-te mai d’ells.

Estic segur que ningú pot arribar a creure que un animal pugui ser una persona. No obstant també estic segur que el vuit que pot deixar un animal pot ser tan gran com el que deixa algú proper.

Fa anys que Woody és va convertir en senyor Woody. Elegant, bon nedador, pare de 6 cadellets amb la Poma, carinyós a la seva manera, independent. Mai s’ha mostrat massa simpàtic amb qui no coneix (diuen que amb això ens assemblem), discret, cabessut i sobretot company. Recordo com li agradava treure el cap per la finestra i mossegar l’aire. Com li agradava banyar-se al mar (o a qualsevol recinte amb aigua) i dormir als meus peus.

Com tants trossets que anem deixant pel camí, el Sr. Woody s’endurà una part de mi i jo me’n quedaré una de seva.

Bona nit senyor.

Fins sempre.

La teva persona de companyia.

‘Pa amb tomàquet i botifarra’, amb aquest titular el mestre Basses va publicar el passat dijous, un fantàstic artícle a El Periódico de Catalunya. Entre d’altres coses deia:
‘… un grup de sensacionals jugadors catalans i/o del Barça estan portant el futbol espanyol al cim del món. Amb independència del que acabi passant, el Barça ha aportat al futbol mundial no només una generació de futbolistes sensacionals sinó també uns futbolistes sensacionals que juguen amb un estil reconeixible, el segell Barça, mal que li pesi a Fernando Hierro.

… Xavi i Iniesta marquen els temps dels partits com no ho ha fet cap altre mig camp a Sud-àfrica. Com va dir Casillas poc abans del 0-2 quan li preguntaven per Messi: «L’únic que m’amoïna és que Xavi tingui el dia». I Xavi juga amb la pilota com vol, perquè «si tu tens la pilota, l’altre no la té». En detalls com aquest, la mà de Cruyff és molt més visible en la selecció espanyola que en l’holandesa.
Per tot plegat, perquè l’admiració mundial per aquests nanos és un reconeixement al planter del Barça i perquè en els orígens d’aquest estil hi ha una llarga seqüència Montal-Cruyff-Núñez-Guardiola-Van Gaal-Laporta,…’
Antoni Basses

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Però sí que va lligat a les emocions. De vegades el que t’alimenta l’ànima et genera contradiccions racionals. Com ja vaig explicar en l’article anterior, que vulguis que l’equip que (subjectivament) fa el millor futbol guanyi, no et convertix necessàriament en simpatitzant del país al que representa, ni el que històricament aquest representa. I més si l’equip en qüestió desprèn valors que abans no tenia (ni volia tenir… es preferia, ‘la garra’, ‘la furia’, les jerarquies blanques al vestidor… al treball, l’humilitat, l’esforç, la companyonia…) i que repercuteixen directament en el joc. Amb aquesta nova imatge del Tiqui-taca, (començada pel savi Aragonés i polida pel gèlid Del Bosque) la Selecció Espanyola ahir va jugar un dels millors partits que recordo d’un Mundial. Possiblement els culpables son els 7 (6 si no voleu contar Villa) jugadors del Barça (del seva pedrera vull dir) que van participar-hi com a titulars. Que el primer cop que s’arriba a la final d’un Mundial sigui amb l’estil i els jugadors del Barça és brutal (i indigest per a alguns), però que a més el jugador que marqui el gol sigui un símbol català i del Barcelonisme (i de pagès!), no té preu.

No sé si guanyaran la final o no. Tampoc ho celebraré. Com tampoc ho vaig fer quan Alemanya, França o Brasil van guanyar. Senzillament vaig gaudir amb aquelles finals, amb aquells jugadors, amb aquell joc. El futbol és això, un espectacle esportiu on no sempre guanya el millor, però on el que juga millor mai perd.
I dimecres va guanyar el millor. I jo vaig gaudir de l’espectacle. Perquè m’agrada el futbol com a esport i en concret aquesta manera de jugar-lo. Que el món sencer es rendeixi a l’estil Barça (cultura culé), i l’entenguin com a referent d’aquesta selecció i d’aquest esport és un orgull. Després del partit però, no em vaig sentir, ni orgullós, ni eufòric, ni el centre de l’Univers com quan el Barça guanya la Champions. Perquè quan guanya el Barça també ho fa la meva cultura, la meva llengua i en certa manera el meu País. Per això dimecres després de l’espectacle, al contemplar les places de Catalunya tenyides de vermell, a l’escoltar pels carrers els crits de “¡Yo soy español, español, español!” i al veure els balcons plens de banderes espanyoles, em van tornar les arcades, la ‘grima’ i la urticària d’anys anteriors. Segurament no és la realitat sinó una interpretació, només hi veig el que no m’agrada com quan et mires al mirall abans d’una cita important. Suposo que la memòria associa les imatges i les tripes en dictaminen la sentència. Potser que tot es barregi i s’intenti unificar al crit de ‘España somos todos’ és un preu massa alt que ni tan sols el millor futbol justifica.

D’acord, el futbol no és política ni entén de qüestions identitàries.

Segurament Espanya ja no és Españ.ña (així, amb la ñ geminada com diu Jordi Puntí) i Cataluña encara no és la Catalunya que somiem (amb selecció nacional inclosa). Però la diferència entre Catalunya i Espanya és tan gran que qualsevol intent d’unió sembla una broma. I potser Catalunya no és el Barça, però Espanya i Barça son paraules que juntes fan mal, encara que avui tinguin la mateixa cara i practiquin el mateix futbol. Costa de pair que gent que critica un model i uns jugadors ara surti pels carrers amb banderes corejant els seus noms ‘porque España és una!’. En el fons tots sabem que no és així. Perquè allà Puyol és Pujol i Xavi és Savi i Cesc és Cecs… i aquest lamentables detalls ens allunyen.

Pateixo una espècie de trastorn bipolar transitori. Segurament se’m barregen coses. Però em regira l’estómac que Catalunya s’engalani amb banderes d’un país que constantment ens falta al respecte. Encara que sigui en nom de l’esport. Possiblement els futbol és futbol i la resta son altres històries. No ho sé. De vegades, com diu Coixet, no tens ganes d’argumentar, només vols dir que hi ha alguna cosa que no t’agrada i punt. Segurament és molt més important que demà s’omplin els carrers amb senyeres i que amb una sola veu cridem ben fort que nosaltres decidim. Que no ens agrada la imatge irreal que malintencionadament transmeten del nostre País i que va quallant en una part de la societat espanyola. I diumenge que guanyi el millor. I qui vulgui que surti a celebrar-ho amb samarretes de Hierro, Raúl o Camacho. I que dilluns aquests mateixos tornin a l’esquizofrènia habitual i continuïn bordant que ‘Pujol és un ‘catallufo’ que se baja las medias para esconder la rojigualda’, que ‘Savi és un enano polaco que duerme los partidos y aburre’, i que l’impotència els faci inventar ‘Villaratos’. Perquè el futbol és futbol. Suposo… No ho sé.

El que sí que sé, és que la banda sonora d’aquest selecció ja no és ‘Paquito el Chocolatero’, sinó que la pilota balla amb ‘Cavatina’ de John Williams. I això és gràcies a valors i a gent d’aquí. I ja no demano que ens entenguin, però em fot que ni tan sols ho reconeguin. El que està clar, és que dimecres per sopar no hi va haver ‘bocata de calamares’ amb ‘callos’, sinó pa de pagès amb tomàquet i botifarra encara que a alguns se’ls indigesti.

Després de tants anys d’incomprensió, per part de molts dels que em rodejaven (especialment dins del món del futbol), al mostrar la meva indiferència per ‘La Roja’. Després de tants mundials tenint com a favorit a qualsevol altre equip (per raons exclusivament futbolístiques, o no…), l’Alemanya de Karl-Heinz Rummenigge, el brasil de Zico, l’holanda de Gullit, la França de Zidane… Per fi algú, ha estat capaç d’explicar simple i clarament el perquè d’quest acte tant il·lògic, irreverent i reprovable de no sentir-te identificat pel suposat país que et representa.

Us deixo un fragment de l’escrit ‘La pasión ya tiene sentido’ del profeta Carlos Boyero (El País, dissabte 12 de juny 2010):

“Nunca he sentido desencanto con la selección española, ya que jamás estuve encantado con ella. No por sectaria militancia antinacionalista, sino porque la admiración y el amor eran imposibles. Detestaba eso tan abstracto de la furia. También el triunfalismo estúpido, la fatigosa verbena patriotera asegurando los imposibles milagros, el victimismo, el baboseo, el discurso paleto de los corifeos y la indignación de las plañideras ante esa conjura de los elementos que siempre se cebaba con España, la imagen grotesca de Manolo el del Bombo. Pero hace dos años la Bella desterró a la Bestia. Es precioso ver jugar a esta selección. Sería impagable para la estética y para la ética del fútbol que ganara el Mundial.”

I així estem, amb l’estranya sensació de sentir-me proper a una selecció tant històricament llunyana (futbolística i culturalment parlant), gràcies a la màgia del futbol.

Força i olé!

Què més inquietant que esperar l’estrena mundial d’una pel·lícula que saps, de ben segur, que serà del més notori al llarg d’una setmana a la teva vida… “Machete” s’estrena aquest estiu a EUA.
Amb la creació de Grindhouse juntament amb Tarantino, Rodríguez sembla haver arrencat després d’una llarga coma. El que semblava un simple tràiler que iniciava “Planet Terror” és la continuació d’una tendència a fer homenatge als films de sèrie B i Z, d’acció de baix pressupost pròpies dels anys 80.
Estic segura què els que veu veure la pel·lícula del zombis i cames-metralleta, l’anunci de un machete entre nosaltres us encanta. I pels que encara no l’heu vist, ja no teniu excusa. S’ha de veure.

Miró a ambos lados de su vida antes de hacerlo. Al cerrar los ojos, comprobó en su pecho desnudo que la mañana era perfecta, tímido sol de invierno y ligera brisa de poniente. Respiró profundamente y al exhalar desterró de su ànimo las últimas dudas. Abrió los ojos, esta vez era el mundo el que le observaba. Se aseguró de llevar bien atados los cordones de los zapatos y de llevar el reloj de pulsera en su hora.

Cuando por fin decidió saltar al vacío, lo encontró lleno.

Rubén Muñoz Cano
La Ribera de Molina,
Múrcia

Us imagineu com seria si els personatges dels videojocs de tota la vida es convertissin en reals?

Brutal!

Hi ha vegades que cercant papers extraviats, rescates “grans tresors” que tenies oblidats o que creies haver perdut per sempre. Aquest n’és un exemple. Cercant ja no recordo el què, he rescatat quelcom que m’ha fet somriure, i recordar moments passats, i inoblidables.
De ben segur que gent propera s’hi sentirà identificat! Preneu nota…

DOBLE DECÀLEG DEL BON REDACTOR:
1. Déu existeix i els accents també. Una paraula accentuada escrita sense accent és com un Crist sense barba i melena.
2. No utilitzaré les comes en va i mai, mai les col·locaré entre el subjecte i el verb.
3. Prometo solemnement no començar mai una informació amb “avui, ahir, aquest matí o en aquests dies”, a no ser que el temps constitueixi precisament la notícia.
4. De la primera persona fugiré com del diable.
5. El gerundi encarna el meu gran enemic. Allunya’l de mi, Senyor.
6. Aquest, això, allò, el qual, qui, molts, diferents, varis, al voltant de, i altres termes de semblant tipologia els tinc prohibits per la meva religió.
7. Les frases tèbies les escopiré de la meva boca. Mai escriuré si no tinc res a dir.
8. Em declaro un enamorat del llenguatge directe, concís, comprensible i expressiu. Estimaré a la precisió com Mondrian estimava els quadrats. Cercaré sempre el verb més adequat i en la simplesa trobarà el meu esperit de reporter la pau que tant desitja.
9. No utilitzaré verbs buits com “ser, estar, haver, fer, realitzar, tenir o semblar”.
10. No repetiré paraules per molts cogombres que hagi engolit.
11. No opinaré de cap informació, ni que em torturin. Sé que l’infern està ple de periodistes que opinen al escriure la notícia.
12. Mantindré la coherència de l’estil. No canviaré d’estil indirecte a directe a la mateixa frase.
13. Intentaré amb totes les meves forces que els verbs concordin amb els subjectes i mantindré els temps al llarg del mateix període.
14. El titular apareixerà sempre al “lead” de les notícies.
15. Adoraré la piràmide invertida com a fonament de la fe del periodista.
16. Els parèntesis, punts suspensius, interrogacions i signes d’exclamació no tenen cabuda als meus escrits.
17. Avorreixo a les frases fetes. I sobre tot, mai escriuré “Des del govern es creu”, ni sota turment.
18. Llegiré llibres i no veuré la televisió (tret dels informatius) perquè els bons llibres posseeixen la saviesa que requereix l’ofici de l’escriptor de notícies. La televisió i els videojocs són l’opi del poble i jo no fumo.
19. Estimaré al lector com a mi mateix i pensaré en ell sempre que escrigui.
20. Adoraré a la Notícia, el meu únic Senyor, i a la Santa Exclusiva, la seva profeta.

Quan li van donar l’Oscar a Al Pacino, em vaig sentir feliç com si li haguessin donat a un conegut llunyà. També em va passar fa uns anys amb Sean Penn. Avui m’ha tornat a passar. Dins d’aquest circ, de vegades s’hi colen rareses. Hi ha pocs actors que aconsegueixin tenir més personalitat que els seus personantges. Hi ha pocs personatges que aconsegueixin més protagonisme que la propia pel·lícula. Hi ha poques pel·lícules que s’hagin creat a mida d’un actor. Jeff Bridges mai podrà deixar de ser Lebowski (qui no ha volgut ser alguna vegada Lebowski?), igual que Lebowski mai podrà deixar de ser Bidges. Malgrat tot Jeff, continua anant al seu aire i  demostrant el seu enorme talent. Congratulations!

L’estiu del 97, no va ser massa diferent al del 96 llevat d’un detall insignificant per a la majoria dels mortals. Suposo que afectats sobremanera per la calor i enlluernats pel ‘Pasta Gansa’, amb el Gerard, el Mane i el Marc vam iniciar un dels programes més surrealistes (amb permís del Ràdio-teràpia) de Ràdio Castellar. Teníem clar des del principi que havia de ser un espai àgil, amb seccions, humor i on totes les nostres inquietuds hi havien de tenir cabuda. Per separat vam pensar noms i espais que cadascú conduiria, prepararia i presentaria mentre els altres tres hi interpretarien diferents papers guionats. Recordo que en aquella època, Faemino i Cansado feien un programa a la 2. En un dels gags, diversos personatges sortien de darrera d’una porta, explicaven una estranya història i acabaven amb: ‘Eso seria muy ignominioso’. No sé exactament perquè aquella paraula m’encantava i a més encaixava a la perfecció. Potser ‘Ignomínia’, quedava massa imprecís. Amb un ‘Supina’, allò era tremendo! El vam escollir per consens entre, ‘Batua l’olla’, ‘No, no’, ‘Fel·lació urbana’ i ‘L’os pedrer’.
Un cop amb el nom escollit, les primeres seccions van sortir soles: ‘Una mica d’actualitat’ i el ‘Top ten’ a càrrec del Mane, ‘El refranyer’ i ‘El poble’ del Gerard, ‘La mini-nit dels ignorants’ i ‘ Tu sentencies’ amb el Marc, ‘The End’ i ‘Vides arran de terra’ eren les meves seccions; la segona era una lectura de textos de Buckowski amb la que tancàvem el programa.
Entre mig, hi barrejàvem música de Leonard Cohen, Pau Riba, Albert Pla, Umpah Pah, Sisa i molts d’altres (per cert d’una època el propi Sisa ens va fer la falca on hi deia quelcom semblant a: ‘els d’ignomínia són uns ‘cerdus’).
Ens trobàvem a la granja ‘Jormi’ (‘Els amics’ per als ídem) i després d’algunes cerveses i un parell de ‘Miquinis’ (Mravas, Miquini, Meicoqueso…) sortien coses delirants, inverossímils i estranyes. Va ser una experiència fantàstica que en el meu cas va durar dos anys. El programa va aguantar uns altres dos, però amb algunes variacions i incorporacions (Oriol i Òscar). Al final, la improvisació era el guió i els riures omplien els silencis.
Tot això ve, perquè fa uns dies el Gerard, m’informava de que Joan Creus en el seu blog mencionava el programa en un post antic (setembre de 2008). La veritat és que mai hagués pensat que algú ens seguís regularment (més enllà dels amics propers), ni molt menys que deu anys més tard encara recordés el programa ni el nom (absolutament anti-comercial).

Conservo bons records d’aquell espai. És curiós de com el pas del temps et fa sentir orgullós d’haver format part d’un projecte nascut espontàniament entre amics. Suposo perquè entre d’altres coses el temps acostuma a ser bonhomiós amb el passat i la memòria ens retorna una realitat ensucrada.
Us deixo un parell dels diàlegs delirants que formaven part del programa:

- Hola, bon home!
- Hola, que tal!
- Que em permet una pregunta?
-I tant !
- És de caire personal…
- Molt bé, endavant
- Em pot dir de quin color té el cabell?
- Òstres! és que ara, m’agafa en fred
- Vol dir, que no ho sap?
- Clar que no. Que es pensa, que em conec tot el cos de memòria?
- Bé… doncs díguim si el té arrissat, o bé llis…
- Doncs tampoc no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat mai.
- Ni quan era petit?
- No. Mai m’han atret els temes estètics
- Caram, em sap greu. Si pogués jo li diria, però es que tampoc no ho sé…
- No s’amoïni, no hi fa res.
- Com que no, i si se n’adona que és calb?
- Doncs, en quest cas, deixaria de comprar-me pintes i em compraria gorres…
- Ben pensat.

–

- Perdoni, que té hora?
- Sí.
- Que me la pot donar?
- I per què la vol vostè?
- Es que em sembla que faig tard.
- Doncs són les 3 i quart.
- Del matí o de la tarda.
- Del matí !
- De quin dia? Si us plau.
- Del dimarts 1 de maig.
- I de quin any?
- Del 1998.
- Uf, menys mal pensava que arribava tard.

Amb la Mireia hem descobert melodies fantàstiques. Charlie Winston ens deleita amb cançons plenes de màgia, amor i finals feliços. A destacar, “I love your smile”. Em sorprèn, em desperta nostàlgia de moments increibles, sensacions plenes de vida, i la màgia d’estar enamorat del aire que respires. Com arribem a valorar el que tenim fins que ens marxa ben lluny, fins que et deixen orfe d’aquestes màgiques sensacions. Quan desconeixes el que està per venir, i t’invadeix un constant neguit que sembla haver-se instal·lat a l’estómac, que no et deixa viure. Tan sols ens queda confiar en les ganes de que les coses surtin com un espera.

Us deixo amb el vídeo. Tan debò descobriu amb mi nous racons amagats del vostre interior, encara que alguns us remoguin per dins.

P.D: Sólo deseo despertarme, y que estés de nuevo conmigo.

No fa gaire temps que m’he tornat addicta a la blogosfera, bé,  he de dir que sóc força “coti” així que aquesta és una bona manera de saber què passa pel món vist des de diferents punts de vista. El vídeo que us adjunto n’és una mostra, l’he trobat penjat en diferents blogs de gent que segurament no tenen res a veure (o potser sí) i l’han tractat de manera diferent, uns exaltant-ne la visió més creativa, cosa que comparteixo  i d’altres més “tradicionals” que només reflecteixen la visió divertida d’aquesta fantàstica peça.

Jo no sóc “professional de la creació” però crec que tinc prou criteri per afirmar que aquest vídeo està carregat de talent.

Aquesta gent de Muchachada mai deixa de sorprendre’m…