Què més inquietant que esperar l’estrena mundial d’una pel·lícula que saps, de ben segur, que serà del més notori al llarg d’una setmana a la teva vida… “Machete” s’estrena aquest estiu a EUA.
Amb la creació de Grindhouse juntament amb Tarantino, Rodríguez sembla haver arrencat després d’una llarga coma. El que semblava un simple tràiler que iniciava “Planet Terror” és la continuació d’una tendència a fer homenatge als films de sèrie B i Z, d’acció de baix pressupost pròpies dels anys 80.
Estic segura què els que veu veure la pel·lícula del zombis i cames-metralleta, l’anunci de un machete entre nosaltres us encanta. I pels que encara no l’heu vist, ja no teniu excusa. S’ha de veure.

Miró a ambos lados de su vida antes de hacerlo. Al cerrar los ojos, comprobó en su pecho desnudo que la mañana era perfecta, tímido sol de invierno y ligera brisa de poniente. Respiró profundamente y al exhalar desterró de su ànimo las últimas dudas. Abrió los ojos, esta vez era el mundo el que le observaba. Se aseguró de llevar bien atados los cordones de los zapatos y de llevar el reloj de pulsera en su hora.

Cuando por fin decidió saltar al vacío, lo encontró lleno.

Rubén Muñoz Cano
La Ribera de Molina,
Múrcia

Us imagineu com seria si els personatges dels videojocs de tota la vida es convertissin en reals?

Brutal!

Hi ha vegades que cercant papers extraviats, rescates “grans tresors” que tenies oblidats o que creies haver perdut per sempre. Aquest n’és un exemple. Cercant ja no recordo el què, he rescatat quelcom que m’ha fet somriure, i recordar moments passats, i inoblidables.
De ben segur que gent propera s’hi sentirà identificat! Preneu nota…

DOBLE DECÀLEG DEL BON REDACTOR:
1. Déu existeix i els accents també. Una paraula accentuada escrita sense accent és com un Crist sense barba i melena.
2. No utilitzaré les comes en va i mai, mai les col·locaré entre el subjecte i el verb.
3. Prometo solemnement no començar mai una informació amb “avui, ahir, aquest matí o en aquests dies”, a no ser que el temps constitueixi precisament la notícia.
4. De la primera persona fugiré com del diable.
5. El gerundi encarna el meu gran enemic. Allunya’l de mi, Senyor.
6. Aquest, això, allò, el qual, qui, molts, diferents, varis, al voltant de, i altres termes de semblant tipologia els tinc prohibits per la meva religió.
7. Les frases tèbies les escopiré de la meva boca. Mai escriuré si no tinc res a dir.
8. Em declaro un enamorat del llenguatge directe, concís, comprensible i expressiu. Estimaré a la precisió com Mondrian estimava els quadrats. Cercaré sempre el verb més adequat i en la simplesa trobarà el meu esperit de reporter la pau que tant desitja.
9. No utilitzaré verbs buits com “ser, estar, haver, fer, realitzar, tenir o semblar”.
10. No repetiré paraules per molts cogombres que hagi engolit.
11. No opinaré de cap informació, ni que em torturin. Sé que l’infern està ple de periodistes que opinen al escriure la notícia.
12. Mantindré la coherència de l’estil. No canviaré d’estil indirecte a directe a la mateixa frase.
13. Intentaré amb totes les meves forces que els verbs concordin amb els subjectes i mantindré els temps al llarg del mateix període.
14. El titular apareixerà sempre al “lead” de les notícies.
15. Adoraré la piràmide invertida com a fonament de la fe del periodista.
16. Els parèntesis, punts suspensius, interrogacions i signes d’exclamació no tenen cabuda als meus escrits.
17. Avorreixo a les frases fetes. I sobre tot, mai escriuré “Des del govern es creu”, ni sota turment.
18. Llegiré llibres i no veuré la televisió (tret dels informatius) perquè els bons llibres posseeixen la saviesa que requereix l’ofici de l’escriptor de notícies. La televisió i els videojocs són l’opi del poble i jo no fumo.
19. Estimaré al lector com a mi mateix i pensaré en ell sempre que escrigui.
20. Adoraré a la Notícia, el meu únic Senyor, i a la Santa Exclusiva, la seva profeta.

Quan li van donar l’Oscar a Al Pacino, em vaig sentir feliç com si li haguessin donat a un conegut llunyà. També em va passar fa uns anys amb Sean Penn. Avui m’ha tornat a passar. Dins d’aquest circ, de vegades s’hi colen rareses. Hi ha pocs actors que aconsegueixin tenir més personalitat que els seus personantges. Hi ha pocs personatges que aconsegueixin més protagonisme que la propia pel·lícula. Hi ha poques pel·lícules que s’hagin creat a mida d’un actor. Jeff Bridges mai podrà deixar de ser Lebowski (qui no ha volgut ser alguna vegada Lebowski?), igual que Lebowski mai podrà deixar de ser Bidges. Malgrat tot Jeff, continua anant al seu aire i  demostrant el seu enorme talent. Congratulations!

L’estiu del 97, no va ser massa diferent al del 96 llevat d’un detall insignificant per a la majoria dels mortals. Suposo que afectats sobremanera per la calor i enlluernats pel ‘Pasta Gansa’, amb el Gerard, el Mane i el Marc vam iniciar un dels programes més surrealistes (amb permís del Ràdio-teràpia) de Ràdio Castellar. Teníem clar des del principi que havia de ser un espai àgil, amb seccions, humor i on totes les nostres inquietuds hi havien de tenir cabuda. Per separat vam pensar noms i espais que cadascú conduiria, prepararia i presentaria mentre els altres tres hi interpretarien diferents papers guionats. Recordo que en aquella època, Faemino i Cansado feien un programa a la 2. En un dels gags, diversos personatges sortien de darrera d’una porta, explicaven una estranya història i acabaven amb: ‘Eso seria muy ignominioso’. No sé exactament perquè aquella paraula m’encantava i a més encaixava a la perfecció. Potser ‘Ignomínia’, quedava massa imprecís. Amb un ‘Supina’, allò era tremendo! El vam escollir per consens entre, ‘Batua l’olla’, ‘No, no’, ‘Fel·lació urbana’ i ‘L’os pedrer’.
Un cop amb el nom escollit, les primeres seccions van sortir soles: ‘Una mica d’actualitat’ i el ‘Top ten’ a càrrec del Mane, ‘El refranyer’ i ‘El poble’ del Gerard, ‘La mini-nit dels ignorants’ i ‘ Tu sentencies’ amb el Marc, ‘The End’ i ‘Vides arran de terra’ eren les meves seccions; la segona era una lectura de textos de Buckowski amb la que tancàvem el programa.
Entre mig, hi barrejàvem música de Leonard Cohen, Pau Riba, Albert Pla, Umpah Pah, Sisa i molts d’altres (per cert d’una època el propi Sisa ens va fer la falca on hi deia quelcom semblant a: ‘els d’ignomínia són uns ‘cerdus’).
Ens trobàvem a la granja ‘Jormi’ (‘Els amics’ per als ídem) i després d’algunes cerveses i un parell de ‘Miquinis’ (Mravas, Miquini, Meicoqueso…) sortien coses delirants, inverossímils i estranyes. Va ser una experiència fantàstica que en el meu cas va durar dos anys. El programa va aguantar uns altres dos, però amb algunes variacions i incorporacions (Oriol i Òscar). Al final, la improvisació era el guió i els riures omplien els silencis.
Tot això ve, perquè fa uns dies el Gerard, m’informava de que Joan Creus en el seu blog mencionava el programa en un post antic (setembre de 2008). La veritat és que mai hagués pensat que algú ens seguís regularment (més enllà dels amics propers), ni molt menys que deu anys més tard encara recordés el programa ni el nom (absolutament anti-comercial).

Conservo bons records d’aquell espai. És curiós de com el pas del temps et fa sentir orgullós d’haver format part d’un projecte nascut espontàniament entre amics. Suposo perquè entre d’altres coses el temps acostuma a ser bonhomiós amb el passat i la memòria ens retorna una realitat ensucrada.
Us deixo un parell dels diàlegs delirants que formaven part del programa:

- Hola, bon home!
- Hola, que tal!
- Que em permet una pregunta?
-I tant !
- És de caire personal…
- Molt bé, endavant
- Em pot dir de quin color té el cabell?
- Òstres! és que ara, m’agafa en fred
- Vol dir, que no ho sap?
- Clar que no. Que es pensa, que em conec tot el cos de memòria?
- Bé… doncs díguim si el té arrissat, o bé llis…
- Doncs tampoc no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat mai.
- Ni quan era petit?
- No. Mai m’han atret els temes estètics
- Caram, em sap greu. Si pogués jo li diria, però es que tampoc no ho sé…
- No s’amoïni, no hi fa res.
- Com que no, i si se n’adona que és calb?
- Doncs, en quest cas, deixaria de comprar-me pintes i em compraria gorres…
- Ben pensat.

–

- Perdoni, que té hora?
- Sí.
- Que me la pot donar?
- I per què la vol vostè?
- Es que em sembla que faig tard.
- Doncs són les 3 i quart.
- Del matí o de la tarda.
- Del matí !
- De quin dia? Si us plau.
- Del dimarts 1 de maig.
- I de quin any?
- Del 1998.
- Uf, menys mal pensava que arribava tard.

Amb la Mireia hem descobert melodies fantàstiques. Charlie Winston ens deleita amb cançons plenes de màgia, amor i finals feliços. A destacar, “I love your smile”. Em sorprèn, em desperta nostàlgia de moments increibles, sensacions plenes de vida, i la màgia d’estar enamorat del aire que respires. Com arribem a valorar el que tenim fins que ens marxa ben lluny, fins que et deixen orfe d’aquestes màgiques sensacions. Quan desconeixes el que està per venir, i t’invadeix un constant neguit que sembla haver-se instal·lat a l’estómac, que no et deixa viure. Tan sols ens queda confiar en les ganes de que les coses surtin com un espera.

Us deixo amb el vídeo. Tan debò descobriu amb mi nous racons amagats del vostre interior, encara que alguns us remoguin per dins.

P.D: Sólo deseo despertarme, y que estés de nuevo conmigo.

No fa gaire temps que m’he tornat addicta a la blogosfera, bé,  he de dir que sóc força “coti” així que aquesta és una bona manera de saber què passa pel món vist des de diferents punts de vista. El vídeo que us adjunto n’és una mostra, l’he trobat penjat en diferents blogs de gent que segurament no tenen res a veure (o potser sí) i l’han tractat de manera diferent, uns exaltant-ne la visió més creativa, cosa que comparteixo  i d’altres més “tradicionals” que només reflecteixen la visió divertida d’aquesta fantàstica peça.

Jo no sóc “professional de la creació” però crec que tinc prou criteri per afirmar que aquest vídeo està carregat de talent.

Aquesta gent de Muchachada mai deixa de sorprendre’m…

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

“Poemas póstumos” 1968
Jaime Gil de Biedma

Fa un any i mig vaig arribar a aquest poema (com sempre he oblidat el com i el qui, el quan, el perquè i el on) i em va impressionar (de fet està penjat a la secció ‘literat’ des d’aleshores: http://www.dissenyrauxa.cat/literat.php). No sé per quin motiu, però, no vaig aprofundir ni en l’autor ni en la seva obra. Per sort la ‘teoria de la vida cíclica’ algunes vegades es compleix i les segones oportunitats apareixen. ‘El cónsul de Sodoma’ m’ha descobert en la seva plenitud (imaginada) a Jaime Gil de Biedma, un barceloní nascut burgès, ple d’inquietuds i contradiccions internes que va haver de conviure entre la soledat i la desubicació continua. Llicenciat en dret i poeta de professió, va viure bojament impulsat per un esperit que no es volia deixar domesticar a la recerca d’emocions pures i sinceres. Una película biogràfica amb certa llibertat respecte a la realitat, més poètica que literal. Més enllà de les trifulques, entre Andrés Vicente Gómez (productor) i Juan Marsé (suposada víctima i amic del poeta) o entre aquest segon i Sigfrid Monleón (director), per atorgar-se la veritat històrica, el que m’interessa de la pel·lícula és el que et fa sentir en moments concrets (sobretot quan combina imatge amb poema). Algú que mira un Pollock o un Tàpies i en queda meravellat es pregunta el perquè? O sí és lleial a la realitat? El cinema, com a espectacle, és art i de vegades n’hi ha prou amb que t’arribi a l’esòfag –que diria Albert Espinosa- i sinó que li preguntin a Pere Portabella. No és una pel·lícula excelent però desperta coses i t’acosta a l’obra de Jaime Gil i això està bé. Imprescindible per als nostalgics d’una època (i d’una Barcelona) que ja no tornarà. Extraordinaris Jordi Mollà (fins i tot ‘amanerat’), Juli Mira i Àlex Brendemühl (com sempre).

Seguint amb somiadors poètics que busquen la felicitat vivint cada dia com un repte, arribem a Phillipe Petit (magnífic antònim). Aquest fonambulista francès, personifica la perpetua ànsia de l’home per aconseguir allò impossible. Una reflexió sobre l’esperit humà i la bogeria obsessiva que pot generar el desig. Jamers Marsh ha creat una autèntica obra d’art amb ‘Man on wire’, un fals documental on explica pas per pas el que es va definir com ‘el delicte artístic del segle’. Sense cap mena de dubte, un testament a la bogeria i a la joventut. La absoluta follia de la pròpia idea del repte, és el que fa la pel·lícula tant fascinant.

Una gesta que grans escriptors no han passat per alt. Paul Auster (amic de Petit i traductor del seu llibre ‘Tractat sobre funambulisme’) diu en el pròleg del mateix: ‘La funció de l’equilibrista es crear una sensació de llibertat infinita. Malabarista, ballarí, acróbata, interpreta en el cel els actes que altres homes es conformarien de realitzar en el terra. La intenció és al mateix temps forçada i perfectament natural i, en el fons, el seu encant resideix en la seva absoluta inutilitat. Tinc la impressió que cap art emfatitza amb tanta claredat el profund impuls estètic que tenim tots. Cada vegada que veiem a un home caminar sobre una corda, una part de nosaltres està allà dalt amb ell. El risc, el temor a la mort, la catàstrofe no formen part de l’espectacle. L’equilibrisme no és un art mortal, sinó un art vital, d’una vida viscuda amb plenitud; el que equival a dir que la vida no s’amaga de la mort, sinó que la mira directament als ulls’.

Per la seva banda Enrique Vila-Matas, en el llibre ‘Exploradores del abismo’ utilitza al fonambulista Maurice Forest-Meyer (alter ego fictici de Petit) com a eix entre els diferents text del llibre. Com el propi Vila-Matas diu: ‘Maurice, és el fil fantasmal d’aquesta colecció de relats suspesa sobre el vuit’.

Només ens queda fer una reverencia i treure’ns el barret davant d’aquests éssers especials (com per exemple Jaime Gil i Phillipe Petit) que no es deixen domesticar i que només entenen la vida com un recull d’experiències sinceres i pures que ens acosten a la llibertat.

Acabo amb una frase del propi Petit i amb un fragment de ‘Bird on the wire’ de Cohen (al final, sempre Cohen).

Perquè ho va fer? Li va preguntar el tinent de policia.
‘Perquè tornem a mirar al cel’, va respondre Petit.

‘Like a bird on the wire,
like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free.’
Leonard Cohen

El botin de los años inútiles, que con tanto celo guardaste, disípalo ahora: te quedarà el triunfo desesperado de haber perdido todo.

R. Tagore

Jugar per guanyar o jugar per divertir-se?

Quan l’únic objectiu és la victòria, no aconseguir-la és una derrota. Com a jugador, entrenador o president, entenc que la finalitat del joc sigui guanyar, no obstant el ‘com’ sempre és important. Si perds lleial a un estil, a uns principis i amb una actitud d’entrega absoluta, les derrotes són menys amargues però igualment doloroses.  La finalitat del joc és guanyar (amb perdó de Coubertain i dels nous pedagogs) i divertir-se al fer-ho hauria de ser un propòsit i una necessitat però no una obligació. Per això l’esport no premia al millor, ni al que més es diverteix, sinó al que guanya. ‘La música de l’atzar’ segons Auster. ‘Petits accidents aïllats que es concentren en un sol viatge, deguts a un defalliment en el mecanisme de probabilitats’ segons Ribeyro. Com a jugador, entrenador o president del Barça, avui podria sentir-me abatut, culpable o desconcertat però mai avergonyit de no haver lluitat fins al final.

Com a seguidor (o simplement espectador) ahir no em vaig sentir derrotat sinó orgullós de ser del Barça. El meu objectiu era gaudir de l’espectacle (el joc del futbol en ell mateix), no de la victòria; i en aquest sentit ahir (igual que en la majoria de partits dels últims 2 anys) l’exhibició de la segona part va ser sublim. Futbol en estat pur. Toc precís, moviment útil, enginy tàctic, entrega… Només va mancar l’encert final, la definició hi va ser, però també Palop i el complement circumstancial ahir es va decantar cap al seu costat.

Per això els que entenem el futbol com a joc col·lectiu, com a espectacle més enllà de fanatismes, colors i d’altres interessos, avui continuem pensant que el Barça és el millor equip del món (i no pels 6 títols que els han fet passar a la història sinó pel joc que han desplegat per a aconseguir-ho), per la seva manera d’entrendre el futbol, per la seva filosofia i per la seva professionalitat.

Si només jugues per guanyar, al perdre no et queda res. Si jugues a guanyar divertint-te i entregant-ho tot, mai et pots sentir un perdedor.

Per això ahir el Barça va guanyar perdent.

Avui més que mai, ‘Visca el Barça!’

“Dicen que una vez, había un ciego sentado en la puerta de unos grandes almacenes, con una gorra a sus pies y un pedazo de madera que, escrito con una tiza blanca decía “POR FAVOR AYÚDEME, SOY CIEGO”. Un creativo de publicidad que pasaba frente a él, se detuvo y observó unas pocas monedas en la gorra.

Sin pedirle permiso tomó el cartel, le dio la vuelta, tomó una tiza y escribió otro anuncio. Volvió a poner el pedazo de madera sobre los pies del ciego y se fue. Por la tarde el creativo volvió a pasar frente al ciego que pedía limosna, su gorra estaba llena de billetes y monedas. El ciego reconoció sus pasos y le preguntó si habia sido él el que reescribió su cartel y sobre todo, que había puesto.

El publicitario le contestó “Nada que no sea tan cierto como tu anuncio, pero con otras palabras”. Sonrió y siguió su camino. El ciego nunca lo supo, pero su nuevo cartel decía: “HOY ES PRIMAVERA, Y NO PUEDO VERLA”.

pd: Un petit canvi estratègic en la comunicació pot afectar immediatament els resultats.