No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

“Poemas póstumos” 1968
Jaime Gil de Biedma

Fa un any i mig vaig arribar a aquest poema (com sempre he oblidat el com i el qui, el quan, el perquè i el on) i em va impressionar (de fet està penjat a la secció ‘literat’ des d’aleshores: http://www.dissenyrauxa.cat/literat.php). No sé per quin motiu, però, no vaig aprofundir ni en l’autor ni en la seva obra. Per sort la ‘teoria de la vida cíclica’ algunes vegades es compleix i les segones oportunitats apareixen. ‘El cónsul de Sodoma’ m’ha descobert en la seva plenitud (imaginada) a Jaime Gil de Biedma, un barceloní nascut burgès, ple d’inquietuds i contradiccions internes que va haver de conviure entre la soledat i la desubicació continua. Llicenciat en dret i poeta de professió, va viure bojament impulsat per un esperit que no es volia deixar domesticar a la recerca d’emocions pures i sinceres. Una película biogràfica amb certa llibertat respecte a la realitat, més poètica que literal. Més enllà de les trifulques, entre Andrés Vicente Gómez (productor) i Juan Marsé (suposada víctima i amic del poeta) o entre aquest segon i Sigfrid Monleón (director), per atorgar-se la veritat històrica, el que m’interessa de la pel·lícula és el que et fa sentir en moments concrets (sobretot quan combina imatge amb poema). Algú que mira un Pollock o un Tàpies i en queda meravellat es pregunta el perquè? O sí és lleial a la realitat? El cinema, com a espectacle, és art i de vegades n’hi ha prou amb que t’arribi a l’esòfag –que diria Albert Espinosa- i sinó que li preguntin a Pere Portabella. No és una pel·lícula excelent però desperta coses i t’acosta a l’obra de Jaime Gil i això està bé. Imprescindible per als nostalgics d’una època (i d’una Barcelona) que ja no tornarà. Extraordinaris Jordi Mollà (fins i tot ‘amanerat’), Juli Mira i Àlex Brendemühl (com sempre).

Seguint amb somiadors poètics que busquen la felicitat vivint cada dia com un repte, arribem a Phillipe Petit (magnífic antònim). Aquest fonambulista francès, personifica la perpetua ànsia de l’home per aconseguir allò impossible. Una reflexió sobre l’esperit humà i la bogeria obsessiva que pot generar el desig. Jamers Marsh ha creat una autèntica obra d’art amb ‘Man on wire’, un fals documental on explica pas per pas el que es va definir com ‘el delicte artístic del segle’. Sense cap mena de dubte, un testament a la bogeria i a la joventut. La absoluta follia de la pròpia idea del repte, és el que fa la pel·lícula tant fascinant.

Una gesta que grans escriptors no han passat per alt. Paul Auster (amic de Petit i traductor del seu llibre ‘Tractat sobre funambulisme’) diu en el pròleg del mateix: ‘La funció de l’equilibrista es crear una sensació de llibertat infinita. Malabarista, ballarí, acróbata, interpreta en el cel els actes que altres homes es conformarien de realitzar en el terra. La intenció és al mateix temps forçada i perfectament natural i, en el fons, el seu encant resideix en la seva absoluta inutilitat. Tinc la impressió que cap art emfatitza amb tanta claredat el profund impuls estètic que tenim tots. Cada vegada que veiem a un home caminar sobre una corda, una part de nosaltres està allà dalt amb ell. El risc, el temor a la mort, la catàstrofe no formen part de l’espectacle. L’equilibrisme no és un art mortal, sinó un art vital, d’una vida viscuda amb plenitud; el que equival a dir que la vida no s’amaga de la mort, sinó que la mira directament als ulls’.

Per la seva banda Enrique Vila-Matas, en el llibre ‘Exploradores del abismo’ utilitza al fonambulista Maurice Forest-Meyer (alter ego fictici de Petit) com a eix entre els diferents text del llibre. Com el propi Vila-Matas diu: ‘Maurice, és el fil fantasmal d’aquesta colecció de relats suspesa sobre el vuit’.

Només ens queda fer una reverencia i treure’ns el barret davant d’aquests éssers especials (com per exemple Jaime Gil i Phillipe Petit) que no es deixen domesticar i que només entenen la vida com un recull d’experiències sinceres i pures que ens acosten a la llibertat.

Acabo amb una frase del propi Petit i amb un fragment de ‘Bird on the wire’ de Cohen (al final, sempre Cohen).

Perquè ho va fer? Li va preguntar el tinent de policia.
‘Perquè tornem a mirar al cel’, va respondre Petit.

‘Like a bird on the wire,
like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free.’
Leonard Cohen

El botin de los años inútiles, que con tanto celo guardaste, disípalo ahora: te quedarà el triunfo desesperado de haber perdido todo.

R. Tagore

Jugar per guanyar o jugar per divertir-se?

Quan l’únic objectiu és la victòria, no aconseguir-la és una derrota. Com a jugador, entrenador o president, entenc que la finalitat del joc sigui guanyar, no obstant el ‘com’ sempre és important. Si perds lleial a un estil, a uns principis i amb una actitud d’entrega absoluta, les derrotes són menys amargues però igualment doloroses.  La finalitat del joc és guanyar (amb perdó de Coubertain i dels nous pedagogs) i divertir-se al fer-ho hauria de ser un propòsit i una necessitat però no una obligació. Per això l’esport no premia al millor, ni al que més es diverteix, sinó al que guanya. ‘La música de l’atzar’ segons Auster. ‘Petits accidents aïllats que es concentren en un sol viatge, deguts a un defalliment en el mecanisme de probabilitats’ segons Ribeyro. Com a jugador, entrenador o president del Barça, avui podria sentir-me abatut, culpable o desconcertat però mai avergonyit de no haver lluitat fins al final.

Com a seguidor (o simplement espectador) ahir no em vaig sentir derrotat sinó orgullós de ser del Barça. El meu objectiu era gaudir de l’espectacle (el joc del futbol en ell mateix), no de la victòria; i en aquest sentit ahir (igual que en la majoria de partits dels últims 2 anys) l’exhibició de la segona part va ser sublim. Futbol en estat pur. Toc precís, moviment útil, enginy tàctic, entrega… Només va mancar l’encert final, la definició hi va ser, però també Palop i el complement circumstancial ahir es va decantar cap al seu costat.

Per això els que entenem el futbol com a joc col·lectiu, com a espectacle més enllà de fanatismes, colors i d’altres interessos, avui continuem pensant que el Barça és el millor equip del món (i no pels 6 títols que els han fet passar a la història sinó pel joc que han desplegat per a aconseguir-ho), per la seva manera d’entrendre el futbol, per la seva filosofia i per la seva professionalitat.

Si només jugues per guanyar, al perdre no et queda res. Si jugues a guanyar divertint-te i entregant-ho tot, mai et pots sentir un perdedor.

Per això ahir el Barça va guanyar perdent.

Avui més que mai, ‘Visca el Barça!’

“Dicen que una vez, había un ciego sentado en la puerta de unos grandes almacenes, con una gorra a sus pies y un pedazo de madera que, escrito con una tiza blanca decía “POR FAVOR AYÚDEME, SOY CIEGO”. Un creativo de publicidad que pasaba frente a él, se detuvo y observó unas pocas monedas en la gorra.

Sin pedirle permiso tomó el cartel, le dio la vuelta, tomó una tiza y escribió otro anuncio. Volvió a poner el pedazo de madera sobre los pies del ciego y se fue. Por la tarde el creativo volvió a pasar frente al ciego que pedía limosna, su gorra estaba llena de billetes y monedas. El ciego reconoció sus pasos y le preguntó si habia sido él el que reescribió su cartel y sobre todo, que había puesto.

El publicitario le contestó “Nada que no sea tan cierto como tu anuncio, pero con otras palabras”. Sonrió y siguió su camino. El ciego nunca lo supo, pero su nuevo cartel decía: “HOY ES PRIMAVERA, Y NO PUEDO VERLA”.

pd: Un petit canvi estratègic en la comunicació pot afectar immediatament els resultats.

Tots coneixem a Blancaneus o la Ventafocs, però hem descobert un fabulòs nou món de les princeses.
Princeses que no necessiten vestits llargs, ni prínceps blaus, ni sabatetes màgiques. Princeses més “reals”, que ténen mal humor i saben què han de fer davant les adversitats. Un nou llenguatge (no us podeu perdre el seu diccionari) i noves princeses que vénen d’orient i d’occident. Senzilles paraules acompanyades de les fantàstiques il·lustracions de Rébecca Dautremer que fan retornar-nos al món màgic d’on no haguèssim volgut sortir i ón reconeixem a la princesa que totes hem estat alguna vegada.

“Enfadarse es empujar una pared que no se moverá nunca.”

Ingredients: Una massa deformada,  paciència, talent i molta Coca-Cola.

Avui he obert la nevera i he agafat un iogurt amb data de caducitat 01/01, m’ha fet pensar que deu de ser trist caducar quan tot comença de nou… Caducar un dia 1 de gener, quan tothom te bons propòsits, quan res no sembla negatiu, quan comença el nou cicle… I tu vas i caduques…

spotify:track:4Kp81tl0ICeNhKV2k2nEsy

Per fi he pogut veure el documental Helvetica. Gràcies Gary Hustwit, has aconseguit en 80 minuts una orgia tipogràfica i psicològica unint disseny i publicitat.

La tipografia ens rodeja, ens observa des de les pàgines d’un llibre,  des dels rètols de les botigues, des dels papers de la renda.  Ens observa en silenci i per això passa desapercebuda. Fins i tot avui en dia en que les reds socials ens permeten definir-nos amb colors, fons i tipografies, continuem valorant molt poc quina lletra triem per a representar-nos. El Facebook, el blog, la pàgina web… ens permeten usar una lletra pròpia que ens identifiqui i no obstant continuem mostrant molt poca sensibilitat alhora de fer-ho. Us heu preguntat perquè escolliu Verdana o Arial, Comic Sans o Times? Perquè el fons del vostre bloc és negre o blanc? Tot ens defineix, tot ens classifica. I en canvi qualsevol lletra ens va bé.

D’entre totes les tipografies l’Helvetica és la que millor ha aguantat el pas del temps.  Bonica, atemporal, racional, clara, intel·ligible, idealista, directa, ordenada, útil, neutral, contundent. Anem on anem hi ha Helvetica. És difícil evaluar-la, senzillament és allà i ja està.

Veure a tots els mestres, als que porto més de 10 anys seguint, parlar sobre l’Helvetica és una experiència extraordinària. Spiekerman, aquest fanàtic de la tipo que parla més ràpid del que pensa, diu d’ella que només funciona quan deixes espai al seu voltant. Carson (el subversiu rei dels 90) usa frases lapidaries com ‘ Hi ha una fina línia entre allò senzill, net i poderós i allò senzill, net i  avorrit’, o ‘No s’ha de confondre llegibilitat amb comunicació; només perquè quelcom és llegible no vol dir que comuniqui res i, el que és més important  encara, no significa que comuniqui el correcte’. Massimo Vignelli, aquest clàssic modern diu: ‘ La vida del dissenyador és una lluita. Una lluita contra la lletjor. Som com un doctor que lluita contra una enfermetat, l’enfermetat visual que ens rodeja’. El mític Wim Crouwel diu: ‘El significat està en el text, no en la tipo. L’Helvetica pot dir moltes coses, és cadascú que ho interpreta’.

El 2007 va fer 50 anys que Max Miedinger (amb l’ajut d’Edouard Hoffman) van redissenyar la Berthold Akzidenz Grotesk (1896) i van crear la Neue Haas Grotesk (1957) que a l’any 1961 va ser rebatejada com a ‘Helvetica’. Avui en dia encara continua sent una de les tipografies més utilitzada.

Tant si sou dels que recordeu els restaurants o les portades de llibres i cd’s per la tipografia, com si sou dels que utilitzeu l’Arial, no us perdeu aquest fascinant viatge per tot el món, visitant diferents entorns urbans plens de tipografia, ni les lliçons teòriques de diferents mestres del disseny sobre múltiples aspectes del procés creatiu i dels criteris estètics i funcionals que hi ha darrere de l’elecció de cada tipografia. Petits detalls que envien estímuls al nostre cervell i que es converteixen en respostes emocionals variades.

Si us interessa l’apassionant món de l’Helvetica, podeu visitar l’exposició ‘Helvetica. Una nova tipografia’ al museu DHUB del carrer Montcada de Barcelona, fins al 7 de febrer de 2010.

Ars longa, vita brevis.

La pel·lícula

L’exposició al DHUB

Beto Nahmad.
Director creatiu de Draf/FCB Barcelona. Argentí, però català adoptiu, amb llarga trajectòria com a creatiu publicitari, a grans agències com Agulla & Baccetti (Argentina), Publicis Casadevall Pedreño, Tandem DDB, Delvico i J. Walter Thompson.

“Son muchos los creativos que pretenden introducirse en el mundo de la publicidad. Es por eso que hay que buscar nuevas formas de llamar la atención de las agencias. Si el mundo evoluciona día a día, el book también debería hacerlo”.

Dubte important de qui vol marcar la diferència i aconseguir que el seu currículum/book passi la frontera i arribi al director d’una agència: COM HO PUC FER?

Beto Nahmad explica els seus inicis, i tan inicis, enviant la seva carta de presentació. Volia un contracte, encara que de pràctiques, a l’agència argentina que portava la publicitat de Sibarita, amb l’eslògan tan famós: ¿Por qué Sibarita es tan rica? Ni corto ni perezoso, va deixar una nota al parabrises del cotxe del director creatiu de l’agència, que posava: “Yo sé porqué Sibarita está tan rica”. Immediatament, rep una trucada, i el publicitari li pregunta: “¿Por qué Sibarita es tan rica?”, i ell respon: “Dejame enseñarte mi book, y te digo porqué Sibarita es tan rica”. I consegueix entrar al seu despatx. I de nou:

- Y bien,…¿por qué Sibarita es tan rica?
- Contrátame, y te lo cuento…

I no el van contractar, però és un inici. Diferent, i exitós (com a mínim, en cridar l’atenció de qui li interessava).

No se m’acudia una altra manera de presentar-lo. Se’l ha de conèixer, i la seva feina. Us deixo amb una petita peça de tota la seva carrera, de moment, creativa i imparable!

p.d: Beto, intenté trasladar tus palabras. Corrígeme si me equivoco…

Que vagi de gust!

Book (spots)

http://www.youtube.com/view_play_list?p=96CDA94927945C95

Conservem les nostres tradicions per a no perdre la identitat.

Pd. Albert Pla demostra un cop més el seu enorme talent.

En l’incesant intent de trobar coses fresques, de tant en tant t’asseus davant de la tele per donar-te un descans, i de sobte… PAM!, apareix.

Segons el propi autor Juanjo Sàez:  ‘Arròs covat’ és una sèrie sobre el conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant.
El Xavi Masdéu, el protagonista, té 30 anys i una sensació constant que se li cova l’arròs. És un dissenyador d’èxit, modern, cosmopolita, que té un estudi de disseny gràfic.

Amb un traç simple però precís, colors plans i sense ornaments, ens explica situacions qüotidianes amb certa gràcia.

No em sento gens identificat ni amb el personatge, ni amb el que li passa a la vida, però si en algunes situacions laborals amb les que es troba.

Us en deixo un episodi en el que va a la gran capital i amb el que allà li passa. A destacar els primers 7 – 8 minuts.

Us deixo uns liks que us poden interessar.

Que aprofiti!

El web de l’autor
El web de la sèrie

Després de 30 hores d’intel·ligència emocional i assertivitat, te n’adones de que el blanc i el negre poden ser el groc i el lila o fins i tot el rosa i el blau. De fins a quin punt l’educació judeo-cristiana està limitant les nostres decisions; de que la part més gran d’un iceberg és la que no es veu i de que un post-it en realitat és una catània. Que les emocions no es poden canviar però sí que es poden substituir. Que la vergonya és una emoció social lligada amb el que els demés pensaran. Que mai hauríem de ser culpables sinó responsables i que no hauríem de donar excuses sinó arguments. Que acostumem a repetir les conductes amb les que tenim èxit i que no tenim ni el deure ni l’obligació de fer res que no vulguem fer. Que no hauríem d’ajudar a ningú sense preguntar-li si necessita ajut. Que els conflictes existeixen perquè formen part de l’ésser humà, com també ho són les solucions. Que les intencions i les conseqüències no sempre encaixen. I que el més important és fer el que un vol mentre no et perjudiqui a tu ni als demés. I al pensar-hi te n’adones de moltes altres teories que no són veritat ni mentida, però que et canvien la perspectiva i t’ajuden a saber perquè ets com ets. 

Gràcies Manel G.

Relacionant això amb el post del talent de l’altre dia, us deixo aquest ‘fantàstic’ vídeo de Ken Robinson. És un expert mundial en desenvolupament de la creativitat, la innovació i els recursos humans, conferenciant, assessor i autor del llibre ‘Fuera de nuestras casillas’.

Diu coses com que ‘l’educació ofega i margina el talent’. Ja que ‘tots tenim talent, el punt d’inflexió és quant estimes allò que fas. Tinc el convenciment que la majoria d’adults no tenen ni idea de quins son els seus talents, que dediquen les seves vides a treballs que potser els semblen interessants, però no senten passió. El nostre gran problema és el sentit comú. L’única manera d’esbrinar els talents és pensar de manera diferent’. Parla de l’educació i del seu paper fonamental. ‘ Necessitem professors que no només siguin capaços d’ensenyar coses, sinó que a més deixin espai als nens per cultivar el seu talent. Cada persona aprèn de forma diferent, però és important la forma d’ensenyar. La creativitat son idees originals que tenen un valor’. I a model d’exemple explica: ‘Paul McCartney odiava la música quan anava a l’escola. I a Elvis Presley li van negar l’entrada al club de cant del seu col·legi. Van passar per l’escola i ningú va detectar el seu talent musical’.

L’autoestima es basa en l’autoconcepte. Potser comença a ser hora de que ens estimem més a nosaltres mateixos sense por a que ens titllin d’egoistes. I no es preocupeu pels que us assenyalin amb el dit, en realitat el problema el tenen ells.

Podria explicar moltes coses bones que vaig aprendre al teu costat. Com vas influir en la meva vida sense ser-ne conscient i segurament sense voler-ho.
Vas ser persona de poques paraules, jo potser de masses.
Segur que allà on siguis estaràs bé, tranquil, reposant.
No vull que avui sigui un dia trist, sé que t’agradava el meu somriure (deies que era capaç de fer sortir el sol el dia més núvol), algú diu que és el més bonic que podem regalar, doncs avui és per tu.
Podria dir-te tot el què no vaig saber dir, però sé que ho saps.
Sabina ens va acompanyar durant llargs viatges, he pensat que t’agradaria escoltar-lo.
PD: Ja no estic enfadada.

Diuen que el talent son les aptituds que tenim els homes/dones. Aquest pot ser heretat o adquirit amb aprenentatge. Malgrat això, el talent après ha de ser exercitat contínuament per no perdre’l,  mentre que el talent intrínsec pots deixar-lo durant molt de temps i tornar a usar-lo amb la mateixa destresa.

La diferència entre talent i geni, és que el segon emprèn noves formes d’activitat no desenvolupades abans per ningú o bé que realitza d’una manera pròpia i personal activitats ja conegudes, mentre que la persona amb talent executa millor que la majoria les activitats per les que té habilitat.

Conjugant aquesta definició amb els meus (pobres) coneixements, puc concloure que, per exemple, Vila-Matas, Melville, Kafka o Cortázar són uns genis i que Cercas, Barril, Ribeyro o Juan Manel Gil, ténen talent. Que Messi, Ronaldinho, Zidane, Pele o Maradona són uns genis i que Puyol, Xavi, Raul, Bakero o Butragueño tenen (o han tingut) talent. Que Picasso, Schiele, Friederich, Goya, Van Gogh, Pollock o Barceló eren (i són) genis i que Archimboldo, Dalí, Seurat, Murillo, Sorolla o Van Eyck tenien talent. Que Mozart, Cohen, Mercury, Pla i Cobain eran genis i que Salieri, Reed, Williams, Sabina i Vedder tenen (o van tenir) talent. Que Coppola, Allen, Von Trier, Welles o Hitchcock eren (i són) genis i que Portabella, Coixet, Almodovar, Spielberg o Ki-duc tenen talent; i així podríem seguir i seguir…

Dins de la nova corrent de cantautors catalans, comencen a destacar noms propis que obren camins fins ara inexistents. Noms com Manel, Antonia Font o Miquel Olivé, ja fa temps que sonen (mai millor dit) entre els consumidors musicals. Guillamino o Estanislau Verdet, són dos noms recents i que pinten molt i molt bé. De moment sonen frescos, autèntics i amb ganxo. El temps dirà si són genis o si ‘simplement’ tenen talent.

Pels valents, que tenen la certesa que vindran temps millors, pels que s’esforcen cada dia en superar-se i sortir endavant, i per tots aquells que ja heu perdut l’esperança,… aquí us deixo la teoria del senyor-geni Einstein.

“No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo.
La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países porque la crisis trae progresos.

La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura.

Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar ‘superado’.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones.

La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia.

El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones.
Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos.
Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo.
En vez de esto trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.”

A. EINSTEIN

La majoria de vegades descobrim moltes coses per casualitat. Aquesta n’és una d’elles.
Ho dedico a totes aquelles persones amants de la pluja i als amants de les boires dels demés, però no oblideu que per molt que no ho volguem, sempre acaba sortint el sol.
PD: El vídeo és fantàstic!